Anomalia històrica

L'oasi cultural català i incomptables anys de gestió mafiosa de la cosa pública han anestesiat els ciutadans, immunitzant-los davant d'escàndols com l'actual pantomima del Gran Teatre del Liceu. A dia d'avui, el nostre primer equipament cultural en pressupost i prestigi internacional es troba sense director general, amb una direcció artística interina i un director musical que amenaça d'abandonar el vaixell si no se'n referma el rumb. Quan la majoria de teatres presenten temporada el Liceu llueix un ERO estacional al seu cartell i la seva proposta artística és un potpourri de Verdi que faria enrogir qualsevol equipament seriós del món. Aquesta catàstrofe no ha estat prou motiu perquè el president de la Fundació, Joaquim Molins, o el conseller Ferran Mascarell donin la cara per la nostra institució centenària: ni un comentari, ni una simple referència per tranquil·litzar els ciutadans que sufraguem gustosos l'òpera a Catalunya. Entenc que els faci vergonya parlar del Liceu, després d'haver encarregat un procés d'elecció de director general que hauria de ser públic i sense corrupteles a una empresa de cercatalents (un pèl lenta i espero que no gaire cara): és a dir, i en plata, de reconèixer que no tenen ni puta idea de qui pot liderar el Liceu. Comprenc també que siguin cauts després d'haver-nos fet empassar la direcció de Joan Francesc Marco, responsable de l'actual situació del teatre que –mercès als socialistes– ja té una plaça d'assessor musical a l'Ajuntament de l'Hospitalet: hauré de demanar-li consell, al nano, perquè hi ha penya que sempre cau de potes, faci el que faci. Seriosament, desconec què hem fet els ciutadans per merèixer tanta incompetència, per omplir l'estómac de gent que es queixa tot el dia del tracte que ens dispensa Madrid i que no fa res perquè la capital deixi de pispar-nos talent. La pantomima del Liceu no és culpa del poder central, és un imbroglio que ens hem fet solets i pel qual, evidentment, ningú no dimitirà. Serà una simple nota al peu de pàgina, un nou exemple de la trista gestió deucentista cultural: una autèntica anomalia històrica...