LA COLUMNA
Berlusconi, pas en fals
Silvio Berlusconi no volia rendir-se, però la seva dèria per sobreviure el va portar a fer un pas en fals, que podria ser l'últim de la seva vida política. A una edat (77 anys) en què el millor que podria fer és mirar-se les coses amb perspectiva, l'exprimer ministre italià va intentar una penúltima maniobra per aferrar-se al poder. Mentre encara pesa sobre ell una inhabilitació que podria posar fi a la seva carrera, Berlusconi va orquestrar la dimissió de cinc ministres del govern d'Enrico Letta amb l'objectiu de provocar una crisi que trenqués la majoria governamental i exigís la convocatòria de noves eleccions.
A Itàlia tothom sap que el seu únic objectiu és defugir la inhabilitació, però Berlusconi corria el risc d'abocar el país a una crisi de molt difícil sortida.
A la iniciativa de Berlusconi s'enfrontaven el primer ministre i el president de la República, Giorgio Napolitano, determinats a mantenir l'estabilitat i perllongar la legislatura sense noves eleccions. Al final, entremig de la defecció del seu propi partit, Berlusconi es va veure obligat a fer un pas enrere i votar a favor de la permanència del govern de Letta. Si hagués tingut èxit, la perspectiva de nous comicis no només hauria estat desestabilitzadora per a la fràgil situació econòmica italiana –i de retruc, per a tota l'Europa del sud–, sinó que hauria plantejat una situació de molt difícil sortida.
La qüestió és que Berlusconi no va dubtar a arrossegar tot Itàlia per poder salvar-se ell, ni tan sols malgrat la condemna del seu propi partit. Tot plegat és un bon exemple de la condició moral d'un home que es resisteix a deixar anar la influència que ha tingut durant massa temps en la política italiana. El seu fracàs pot marcar la fi de les seves estratagemes de polític trampós.