El periodista soldat
La gran pregunta sobre l'ofici de periodista és si la neutralitat i, encara més, l'objectivitat, són possibles. Deia un gran director del Times de Londres, quan encara no havia estat embrutat per les urpes d'un personatge sense escrúpols com Rupert Murdoch, que el periodista ha d'estar obert a tots els punts de vista, el que no significa que sigui indiferent a totes les actituds. Una definició molt acurada del gran William Rees-Mogg, un home culte, distingit i comprensiu.
El periodista porta moltes motxilles. La primera és la de les seves pròpies limitacions. També la grossa pedra que porta a l'esquena on hi ha un gran rètol del nom de l'empresa, del grup o del mitjà que representa. Els que venim del periodisme en blanc i negre, de la guerra freda, estàvem molt condicionats per la geopolítica.
Recordo els dos hotels de Kabul en els quals ens allotjàvem els periodistes occidentals i els del món de l'univers soviètic. L'hotel Intercontinental i l'hotel Moscou. No ens vèiem. Ni ens trobàvem. Cadascú treia la còpia de la capital afganesa com podia. O bé des de Delhi o via Moscou. En situacions extremes tornaven els coloms missatgers. Rutina. Al final, després de tres mesos, ens feren tots fora. L'Intercontinental estava a dalt d'un turó que dominava la blancor de la capital permanentment emblanquinada per la neu aquell hivern de 1970.
George Orwell observava la guerra civil espanyola amb una mirada penetrant, distanciada, compromesa però no entregada, defensant els trotskistes i atacant els estalinistes en els fets de maig de 1937, que va ser el tema central del seu famós llibre Homenatge a Catalunya. Passava moltes hores a dalt de la torreta del teatre Poliorama veient com les dues faccions comunistes es mataven absurdament, uns mil cinc-cents morts en aquells dies, i malgrat les seves simpaties amb el POUM va fer una crònica formidable que encara avui és d'obligatòria referència per estudiar aquell període que acabà amb el trasllat del govern de la República de València a Barcelona.
Orwell, possiblement, ha estat un dels grans periodistes del segle passat. Va llegir, va viatjar i va reflexionar sobre el món convuls que li va tocar viure. El seu llibre Burmese days és un retrat molt aproximat de com era la vida en una colònia britànica en els temps de la Gran Guerra.
Cadascú pot escollir els relats sobre la Guerra Civil que més li interessin, però jo em quedaria amb Incerta glòria, de Joan Sales; La forja de un rebelde, d'Arturo Barea, i A sangre y fuego, de Manuel Chaves Nogales, que afirma que la guerra la va perdre la República quan al final de 1936 el govern i l'Estat abandonen Madrid i s'estableixen a València.
Chaves Nogales és un periodista republicà que té l'habilitat i la decència de mirar-se aquella tragèdia que anava perpetrant-se entre els dos bàndols amb una mirada escèptica i temorenca. Abandona Madrid l'any 1937 perquè veu que al final del conflicte, guanyi qui guanyi, hi haurà una dictadura. Dir-ho quan encara faltaven dos anys per concloure's la guerra, trobo que no és un mèrit profètic sinó la mirada d'un periodista que creu en una causa però que no es deixa enlluernar per les seves idees, sinó que és conscient de la realitat que l'envolta. No és estrany que fins fa molt pocs anys la seva obra hagi pràcticament estat oblidada pel gran públic perquè ni a vencedors ni a vençuts els interessava aquella visió desapassionada de la tragèdia.
El mateix es podria dir de Vasili Grossman, el periodista soviètic que relata les barbaritats de la guerra des de la vessant de l'exèrcit de Stalin. Grossman és ucraïnès, jueu, té una facilitat descriptiva molt notable i explica amb una fredor immensa tot el que li toca veure. És sublim el moment en què llegeix la carta de la seva mare que estava a punt de ser assassinada per les tropes nazis quan arribaren al seu poble d'Ucraïna. Vida i destí és possiblement una de les obres imprescindibles per entendre els vessants polítics, humans i militars del que fou l'infern de l'exèrcit roig abans que arribés triomfalment a Berlín.
Són llibres d'escriptors o de periodistes que han escrit dels conflictes polítics i bèl·lics amb una visió realista sobre el que estaven veient. És clar que expressaven les seves idees polítiques però no queien en el parany de convertir-se en periodistes soldats. Molts d'ells tingueren seriosos problemes amb els seus editors i directors. Però escrivien el que bonament podien sense caure en la repetició de consignes o directrius.
Penso que és bo ser conscients que els periodistes no som altra cosa que narradors dels esborranys de la història. Recordo una recomanació que fa uns anys em va fer Manu Leguineche, enmig d'una pluja d'obusos, bales i bombes en la guerra entre l'Iraq i l'Iran que va costar un milió de morts els anys vuitanta del segle passat. Era tal el perill en què ens movíem tots plegats que vaig dir a Manu que no sabia on era ni el que estava passant. La seva resposta fou categòrica: “Tu explica el que vegis, que la història ja dirà el que ha passat.”
Augusto Assia era gallec que fitxà Gaziel perquè escrivís sobre Alemanya els anys trenta. Goebbels el va expulsar i va arribar a Anglaterra, on escrivia per a La Vanguardia cròniques que reflectien el punt de vista del que després va ser el govern Churchill. Les seves cròniques no eren propagandístiques sinó que expressaven l'ambient que es vivia en un país que rebia les visites assídues de la Luftwaffe i que no dormia tranquil. El més interessant d'aquells articles era com descrivia la vida normal dels anglesos en temps de tribulacions. Recordo unes paraules que em digué tot passejant pels prats verds sota el castell de Windsor i prop de l'escola elitista d'Eton: “No oblidis, Lluís, que la batalla de Waterloo es va guanyar en aquests camps d'esports.”
El periodista soldat ha existit sempre. Molts intel·lectuals britànics, nord-americans i francesos s'implicaren en les guerres del segle passat. També els d'arreu del món. Com a informadors, espies o contraespies. Sempre m'ha fascinat que el niu més important del contraespionatge en els temps previs i posteriors a la guerra freda fos la Universitat de Cambridge. Grans espies, aquells. Però no bons periodistes. El més emblemàtic segurament és Kim Philby, del servei d'espionatge britànic, que estava també a les ordres de la intel·ligència soviètica mentre cobria la guerra espanyola per al Times de Londres i arribà a entrevistar-se amb Franco, que li atorgà una gran medalla. Va entrar amb les primeres tropes franquistes que desfilaren pels carrers de Barcelona fins arribar a la plaça Catalunya el gener de 1939.
Són més que històries de periodistes. És la condició humana que també conviu amb una de les professions més antigues, més imprescindibles i més boniques.