Frustracions

Les frustracions, com els pecats, no se solen confessar. Les venials, encara, però les capitals, les que ens fan de llast, les que han marcat la cartografia d'una vida, ja és més difícil. I és una llàstima, especialment per a qui la manté amagada. Perquè no descobrir-la, no airejar-la, no compartir-la és l'equivalent a anar alimentant cada dia una petita bestiola que passa de dominada a dominadora, fins al punt que es transmuta de presonera a carcellera. Llavors està gairebé tot perdut, perquè costa molt redreçar una situació en la qual el desengany és l'única direcció que marca la brúixola. Coure tot això, a foc lent, pot derivar en el fet que l'afectat es consumeixi per dintre, provocant desorientació i un silenciós i inexorable procés d'anorreament, amb l'autoconvenciment que cada dia que passa l'èxit és més inabastable. O també pot derivar en una explosió en què aquesta sensació de derrota es vulgui expandir, a través de les actituds, i encomanar-la a com més gent millor, obstaculitzant i privant, en la mesura que es pugui, el camí dels altres cap a la realització.

Finalment, també hi ha l'opció que provoca un dolor proporcional al temps que fa que s'arrossega aquesta frustració: compartir-la, explicar-la, buscar ajuda, solucions. Però per fer-ho s'ha de ser valent. Molt valent, perquè treure a passejar aquests fracassos vitals és passar d'anar amb armadura a lliurar el nostre ADN, un material sensible que requereix triar bé en mans de qui el dipositem per buscar l'ajuda que necessitem. És per això que el millor remei per curar-se d'una frustració és haver cultivat amistats duradores, sinceres i desinteressades.