Perspectives d'un futur incert
de Madrid, compleixen la seva funció
Considero que l'estiu ofereix una bona oportunitat per formular unes reflexions sobre les principals qüestions que han tingut lloc i les perspectives de futur existents per canalitzar-les. La davallada electoral i d'imatge del PSOE, que ha arribat a uns nivells tan baixos que en Pérez Rubalcaba, sens dubte una personalitat qualificada, no sé fins a quin punt serà capaç de redreçar la situació. Per mi, no sent votant socialista, fóra desitjable que ho aconseguís. En aquest sentit, ens podem preguntar quin futur li espera al PSC, que, amb totes les seves inconcrecions i ambigüitats, és un partit català que mereixeria tenir un paper destacat, com a oposició constructiva de CiU.
Això vol dir que el PP sembla que tingui totes les possibilitats de guanyar les properes eleccions, malgrat els casos de corrupció, la seva manca de lleialtat constitucional en moments difícils, els seus escàndols i la incertesa sobre la capacitat de governança, la seva política de dreta en molts camps, fins i tot d'extrema dreta. Que ens recorda èpoques tristes per a mi. Confiem que no guanyarà per majoria absoluta, i recordem que no seria la primera vegada.
Resulta sorprenent que el PP, que ha mostrat una clara política anticatalana, per exemple en la seva posició sobre la llengua catalana i el recursos que ha presentat contra Catalunya al Tribunal Constitucional, el darrer fallat de trista memòria per a nosaltres, ara gaudeixi d'un evident pes especific a la política catalana. Per això no entenc l'actitud de CiU amb el PP, quan fa anys va come
tre la bestiesa d'anar al notari per afirmar que mai votaria a favor seu. Caldria que aquest partit, que vull considerar seriós, no oblidés el seu electorat ni la seva constant afirmació de catalanitat. Això no exclou que, com ha passat moltes vegades, hagi ajudat a la governabilitat d'Espanya, amb les corresponents concessions. Malgrat això, els partits catalans no han estat capaços de formar una pinya, en la qual el leitmotiv hauria de ser la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat…
Quins efectes positius ha tingut la manifestació del 10 de juliol del 2010, molt ben organitzada per Òmnium Cultural, que fou un acte transcendent, però que ni la societat civil ni els partits polítics ho han aprofitat. Lamento la mediocritat i la manca de visió de futur de molts dels nostres líders, car sóc dels que creuen que en situacions com l'actual necessitem líders amb carisma que siguin capaços d'articular una política adequada per superar la situació. Amb tristesa vull afirmar que els partits catalans no estan a l'altura de les circumstàncies.
En canvi, crec que la nostra situació cultural, amb totes les seves limitacions i defectes, ens permet tenir confiança i hem de celebrar que tenim uns determinats mitjans de comunicació que, a diferència de molts de Madrid, compleixen correctament la seva funció.
L'espectacle que dóna la UE, la seva manca de coherència, i de líders qualificats, que ens fa pensar en Jacques Delors, per exemple. La seva pèrdua de pes específic, de prestigi i d'imatge fa que molts que ens hem sentit profundament europeus ens preguntem avui què vol dir ser europeu i defensar la seva identitat.
Paradoxalment, i per acabar, no resulta sorprenent que, per ara, la institució catalana amb més èxits i projecció sigui el FCB? Tot i que em sorprèn que el seu principal patrocinador sigui Qatar, un país autoritari i amb profundes injustícies respecte a la població immigrada, que és la majoria. Hi ha altres assumptes penosos, com l'escàndol de la SGAE. Vet aquí, uns temes per pensar i intentar trobar-hi explicacions i solucions.
