En el nostre dret
S'ha tendit a pensar
que la ciutadania només era una conseqüència posterior del règim establert, un reflex dels valors de les institucions en els cors dels individus
Per 1,15 milions d'euros ja es pot adquirir la ciutadania maltesa –i, en conseqüència, també l'europea–. L'escàndol no s'ha fet esperar. Quin motiu hi ha darrere de l'oferta? Atracció d'inversions, per descomptat. És obvi que els integrants de les classes populars no malteses interessades no disposen d'aquesta quantitat, però també ho és que determinades fortunes igualment no malteses podran trobar unes certes possibilitats de negoci en l'ocasió. Montesquieu va escriure una frase bonica i estranya alhora a L'esperit de les lleis: “Quan la ciutadania es pot comprar amb diners, és que no val res.” I vet aquí que gairebé tres-cents anys després la idea es fa clara i entenedora: la ciutadania no és una mercaderia, no és un article de consum entre altres. Sostret de la lògica econòmica, el ciutadà no val a canvi de cap altra cosa perquè val per si mateix. O això deia Montesquieu amb orgullosa passió republicana.
Els membres de la ue han reaccionat amb contrarietat perquè el tema maltès és greu: l'eurocambra s'ha afanyat a dir que ser europeu no està en venda. Amb tot, potser no veuen que el mal ve de lluny. Pregunto: els parlaments dels estats europeus conserven encara la consciència de les forces revolucionàries a les quals deuen la seva existència? És evident que aquí s'està parlant d'un deute diferent del contret durant la festa del neoliberalisme desbocat, com abans s'estava parlant d'un valor diferent del de la compravenda. Els parlaments europeus deuen la seva existència a les àmplies aliances antifeixistes i a la resistència contra el nazisme. L'antifeixisme va ser la nota comuna dels poders constituents que van engendrar després de la Segona Guerra Mundial el model d'estat social que ha pogut funcionar, amb els seus alts i baixos, al llarg de dècades. Avui, però, totes aquestes conquestes estan sent liquidades per la via desconstituent del capitalisme financer. S'ha parlat de la crisi de la política a la vella Europa i de la necessitat d'una regeneració. Un retorn als orígens democràtics contra la bancocràcia no seria una mala fórmula.
Regenerar, refundar, tornar a començar: és el mantra que els més optimistes repeteixen per salvar el sistema. Malauradament, tot això no és aplicable al nostre context. Spain is different. Dins les fronteres de l'Estat espanyol, no valdria una regeneració d'aquestes característiques democràtiques. I no valdria perquè l'Espanya actual és l'hereva disfressada i maquillada de l'Espanya franquista. Aquesta circumstància l'hem d'atribuir als dèficits de la Transició. Deu ser per això que la refundació d'Espanya passa ara mateix per una regressió a les essències nacionalcatòliques: llei de l'avortament, llei de seguretat ciutadana, llei educativa... Més encara, rere el govern de torn apareix de nou el vell Estat de sempre, com ho demostra l'acord entre les dues grans forces polítiques espanyoles per oposar-se antidemocràticament al dret a decidir de les “nacionalitats” perifèriques.
S'ha tendit a pensar que la ciutadania només era una conseqüència posterior del règim establert, un reflex dels valors de les institucions en els cors dels individus. Per contra, a Catalunya, en ple procés sobiranista, la ciutadania està cridada a construir lliurement les seves pròpies relacions polítiques. D'això se'n diu “ruptura democràtica” i, en concret, “república catalana independent”. També és una oportunitat per saber què val un ciutadà.
