A Davos, debat. Aquí, corrupció
Hi ha moments com l'actual en què sembla que els esdeveniments s'aturen i permeten reflexionar un instant. Ara mateix, toca congregar l'observatori del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, analitzar la situació present i tractar de perfilar la previsible evolució que ens espera a la vista dels grans problemes que, de forma endèmica, ens fan impossible un normal progrés i un desenvolupament harmònic de la societat. Pel que fa a la reunió suïssa, els indicadors positius podrien haver estimulat un cert grau d'optimisme, però, a nivell global, no signifiquen en absolut una confiança com la que alguns han predicat amb paraules com els brots verds, la llumeta que s'albira al final del túnel o una recuperació de tres centèsimes de creixement en un sol trimestre sense recessió que, a sobre, alguns governs intenten fer-nos creure que es pot parlar de creació neta de llocs de treball mentre es segueix reduint la població activa. Semblava que, finalment, després de la fallida de Lehman Brothers, el banc que presidia a Espanya el ministre Guindos, podríem assistir a una trobada anual sense crisi ni temors de depressió o de greus dificultats a la zona euro. Nogensmenys, als països emergents s'hi ha declarat un problema seriós, encara que banquers i governants facin el distret. De fet, ja no es pot ser categòric a l'hora de cantar les virtuts de la globalització i, en canvi, creixen els moviments de protesta contra la desigualtat creixent i contra la corrupció. A Wall Street ocupada o entre els indignats de Madrid hi ha un comú denominador de rebuig i de sorda protesta d'unes classes mitjanes maltractades. El professor Lipset ja va avisar dels perills del populisme ara fa més de 50 anys en el seu llibre Political Man i sobre el mal funcionament del govern, a la segona dècada del s. XX ja ens va advertir Robert Michels en l'obra Partits polítics. Convindrà, doncs, tenir present aquest estat de coses ara que s'acosten unes eleccions europees que podrien beneficiar les formacions d'orientació feixista, els Grillo, els Le Pen i els qui es presentin com a novetats encara que tinguin excedències en una institució financera o hagin servit abans –ells o les seves famílies– a les velles trinxeres de la dictadura, el poder militar i les formacions de les quals ara abjuren. A les urnes comunitàries s'hi presentaran contra la unificació europea i contra la immigració. I alguns pronòstics els donen percentatges de vot significatius. Mentrestant, els EUA, amb el seu Tea Party, sembla que hagin fet un pas enrere com a líders mundials.
A part d'un panorama general bastant sinistre, el cas d'Espanya es complica cada vegada més en la línia de total desprestigi que es contradiu amb la ridícula campanya de la Marca España i que coincideix amb els sonors fracassos del submarí O terror dos mares, del cafè amb llet de les olimpíades de la Sra. Botella de Aznar, del Casino Eurovegas d'Adelson i d'Esperanza Aguirre i, sobretot, just aquesta setmana, la UE acusa el govern espanyol de tenir la corrupció més gran de tots els països industrialitzats, amb la petita excepció positiva de la lluita anticorrupció de la Generalitat de Catalunya. L'estiu passat, a Menorca, em van recomanar una revista que portava un suplement amb 48 fotos de culs de senyores atractives. Em van convèncer dient que hi havia més denúncies de corrupció que no pas noies despullades. I era veritat. Aquesta setmana mateix han publicat 66 pàgines dedicades a “l'orgia de la corrupció” del cas Gürtel i del cas Bárcenas profusament il·lustrades i documentades. La investigació judicial acumula 700.000 folis i 200 persones de l'òrbita del PP imputades, però ja fa anys que s'espera algun desenllaç que, de moment, no arriba. No és, doncs, gens estrany que l'Eurogrup, seguint consignes de la troica BCE, CEE i FMI, hagi exigit que es continuï vigilant la banca espanyola “amenaçada per la crisi”. El Santander, per exemple, ha fitxat la Sra. Sheila Bair, expresidenta de la comissió USA d'Assegurança de Dipòsits. A la vista dels resultats del banc al Brasil, on obté el 25% del benefici, abans de presentar-se a Madrid, potser convindria que visités São Paulo. A Davos, hi ha hagut una interessant interpel·lació del professor Sala Martín al president Durão Barroso per acceptar com a estats membres països que han fet la independència a través d'una guerra i, en canvi, l'hi neguin el dret a una nació que ho planteja en forma de votació democràtica i sense violència. I per acabar-ho d'arrodonir, la Marca España ens costarà diners pel seu brutal fracàs a l'obra del Canal de Panamà, l'obra pública més gran del món. I nosaltres, a pagar l'assegurança de crèdit i caució.
