La causa europea

Demà passat es celebren les eleccions al Parlament Europeu. No sembla que hagin de ser un prodigi de participació, i tampoc s'hi preveuen grans sorpreses. La raó és que Europa es troba en una cruïlla plena d'incògnites. És possible que el somni europeu segueixi viu, però Europa es troba desmotivada i mancada del lideratge que li hauria de permetre exercir el paper que li correspon al món. Des de la seva fundació com a comunitat econòmica, ara fa poc més de mig segle, Europa encara no ha aconseguit ser gaire més que això. Immersa en la pitjor crisi econòmica del darrer segle, que pràcticament ha reduït a la irrellevància tots els estats del sud i de l'est, els seus tres motors principals (el Regne Unit, França i Alemanya) funcionen més aviat com a elements divergents que no pas com a membres d'una unió. Londres encara s'està pensant si vol ser part d'Europa o seguir el seu camí insular i solitari; París es disposa a pagar el preu per haver-se lliurat parcialment de la crisi i Berlín dicta a la resta del continent una política econòmica d'austeritat que sembla més imposada pels interessos nacionals que per l'interès continental comú. Internament, Europa té gos grans problemes. Un, la manca de credibilitat dels grups polítics tradicionals, i l'altre, la puixança dels populismes xenòfobs, que poden amenaçar els valors democràtics. Externament, el gran problema europeu és la manca d'un lideratge ferm que li permeti tenir una veu efectiva al món, com s'està veient ara en la crisi d'Ucraïna. Europa hauria de ser una superpotència i és poca cosa més que un comitè d'institucions econòmiques insuficients i no elegides democràticament. A dos dies d'elegir el seu parlament, la causa europea es troba en entredit. Manquen els líders que ens permetin tornar a somniar en una Unió de debò, des de l'Atlàntic fins als Urals. És un somni que encara és possible.