Museus de nit i de dia

El pintor Antoni Pitxot ho ha declarat fa poc: “Els museus són la meva única pàtria.” Rilke va dir que la veritable pàtria era la infantesa, Camus va dir que la seva pàtria era la llengua francesa, però encara no havia sentit dir a ningú que la seva pàtria fossin els museus. I està molt bé que ho digui, perquè Pitxot deu ser l'excepció de la regla que s'ha revelat en aquest diari: als catalans no ens agrada anar als museus. Sort en tenim, dels turistes: si ells no vinguessin, els museus haurien de tancar. Heus ací les dades més cridaneres: els visitants catalans de la Fundació Miró són el 10% del total; del Museu Dalí, l'11%; del Museu Picasso, el 19%; del Macba, el 26%; de la Pedrera, el 27%. Només el MNAC treu bona nota, amb un 49% de visitants autòctons. Això passa mentre ens omplim la boca proclamant que Catalunya és un país de cultura. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Aquí només anem als museus quan hem d'acompanyar-hi un foraster. I, com que ja hi hem estat, creiem que no val la pena repetir la visita. Tot el contrari del que deia Eugeni D'Ors, segons el qual “el millor fruit de la visita a un museu és la necessitat que hom sent de tornar-hi”. Miquel de Palol també ho ha escrit en el nostre suplement Cultura: de la mateixa manera que, segons Heràclit, no és possible banyar-se dues vegades en un mateix riu, tampoc no és possible veure dues vegades el mateix quadre; a cada contemplació s'hi descobreixen coses noves. Per això hauríem de tornar una vegada i una altra als museus; mai no n'esgotaríem els atractius ni les sorpreses. Però tenim una certa al·lèrgia a entrar en aquests recintes, com no sigui quan és la Nit dels Museus i la visita és de franc. Conec el cas d'un museu que va arribar a tenir una Associació d'Amics de més de mil socis, però aviat es va descobrir que s'hi havien apuntat pels viatges i les sortides que els oferien, mentre que el museu del qual eren amics no el trepitjaven mai.