Vinyoli de Farners (3)

Amb quin ímpetu ha entrat la poesia a Santa Coloma de Farners! L'any passat ja va ser un any metrallat d'actes de commemoració, de recitació i de lectures espriuanes. Unes lectures que van donar resultats del tot impensables, fins i tot que algun ciutadà culte descobrís amb gran meravella que el poeta també havia escrit en prosa. Però és que aquest Any Vinyoli, noi, ja és un frenesí. No hem passat encara al segon hemistiqui de l'any que ja es fa difícil trobar algú que no et sàpiga dir de memòria aquell primer vers: “I la natura em crida”... No em vull ni imaginar què serà un cop arribats al desembre.

És el moment, doncs, de posar un cert contrapunt a tant d'arravatament poètic. Per on comencem? Potser per l'etimologia de la mateixa paraula: póein en grec vol dir fer. La poesia, doncs, té més a veure amb l'acció i la creació que no pas amb la passió i la recepció. És més allò que creem que no pas allò ja fet de què gaudim. Dit d'una altra manera: que el llegir no ens faci perdre l'escriure, OK? Perquè, ja els ho diré, trobo alarmant que hi hagi tants mestres maldant per convèncer els nens sobre la importància de la poesia –i la literatura en general— quan els costa tant crear pensaments i disposar-los per escrit. Com fomentaran la creativitat i l'acció si ells mateixos no ho proven mai? Es limitaran durant tota la seva carrera docent a fer llegir la poesia dels poetes consagrats i a explicar-la, potser sense ni acabar d'entendre-la ells mateixos? Embotir-los el cervell de versos d'Espriu o de Vinyoli és el millor camí per fer que estimin la poesia? Que no els fan començar un hortet abans d'explicar-los la fotosíntesi i altres complicacions? Però és que, a més a més, potser hauríem d'anar abandonant algun clixé mental, com aquell que sol equiparar cultura amb lectura de poesia o prosa de ficció. No voldria caure en la contundència insolent de Pla, que deia que qui continua llegint novel·les als quaranta anys és un cretí. Però sí que defenso una idea de cultura més generosa. Hi ha una cultura jurídica; i una d'econòmica; i una altra, ja no diguem, de científica... Si Aristòtil deia que no hem de donar el nom de poeta a ningú pel simple fet de fabular amb versos, permetin-me que jo hi afegeixi: no diguem que un quídam és culte només pel fet que llegeix Vinyoli a tota hora...