Duran, abans i després

Al final tindran raó aquells que diuen que el canvi de monarca dels espanyols és una operació per desllorigar l'enrevessat cas de Catalunya. Felip encara no s'ha calçat la corona i ja ha aconseguit treure'ns la pedra de la sabata del procés, una fita que els catalans perseguíem infructuosament: apartar en Duran de la via, de la qual el d'Alcampell no es movia ni amb fum de sabatots. Sí, d'acord, ja sé que l'objectiu des de Madrid no és pas desbrossar-nos el camí sinó provocar una crisi a CiU i orquestrar una operació Duran per tal que l'encara líder d'Unió aconsegueixi per art de màgia que la immensa majoria dels catalans tinguem una embòlia col·lectiva i canviem de cop el vot per abraçar en massa la causa de la submissió i el sucursalisme. S'ho ben creuen, a Madrid, que Duran és el seu cop amagat. Caldrà veure, però, si Duran pot arrossegar ja no les masses sinó amb prou feines uns quants dels més disciplinats acòlits d'Unió.

En fi, que en Duran ha resistit primer a la manifestació de la Diada del 2012, després a les eleccions del mateix any; la declaració de sobirania; la Via Catalana, i la victòria d'ERC per primer cop des dels temps de la República. Ha resistit fins ara. Això de no poder fer el besamans a la corona (de fet, l'acció concreta es conjuga amb el verb llepar, però seria impròpia d'un article seriós com aquest) i haver d'abstenir-se li ha fos l'últim fusible de lucidesa que li quedava. Ha dit prou. Li han saltat tant els ploms que no ha sigut a temps ni de trucar al Conde per donar-li la primícia, que murri que és en Rubalcaba, el Fouché de Ferraz, filtrant secrets. Quins temps més vertiginosos. Els més irredempts us queixeu que Mas vagi a la coronació de Felip VI. I tant, que hi ha d'anar. A donar-li les gràcies, a ell i a son pare i a tota la caterva madrilenya, per haver-nos ajudat a aïllar en Duran. Quin parell de borbons que tenen, aquests espanyols.