La revolta dels catalans
Les lleis del Parlament de Catalunya, al diable. I l'antic Consejo de Castilla avui es diu Tribunal Constitucional. I nosaltres? A votar
The revolt of the catalans és el llibre que publicà a Cambridge el professor John H. Elliott, el 1963. Porta el subtítol Un estudi sobre la decadència d'Espanya,1598-1640. Per encàrrec de l'editorial Vicens-Vives vaig traduir-la al català el l966. Com a anècdota pròpia dels temps franquistes, la censura va impedir que el títol fos el que l'autor havia posat. El censor decretà que no podia ser la revolta dels catalans, que hi poséssim “La revolta catalana”. Es veu ben bé la intenció, l'adjectiu proposat dilueix la virulència del substantiu. Queda com si s'hagués produït una determinada revolta a Catalunya sense que els catalans fossin els revoltats. Filigranes del censor.
Només cal llegir una mica del text perquè es vegi de què va el llibre. Explica, amb una documentació perfecta, abundant i pertinent, l'inici de descomposició de l'Estat espanyol en els darrers Àustries, precisament en el regnat de Felip IV (deia La Trinca: “De tants Felips, Déu nos en guard!”). La Casa d'Àustria governava els territoris a base de virreis, i quan hi havia algun conflicte l'àrbitre solia ser el Consejo de Castilla, que en realitat era el referent per al monarca i el seu valido o primer ministre. El Consejo de Castilla va acabar fent i desfent. Catalunya, tal com havia quedat després de l'accessió de Carles I, conservava les Constitucions i Altres Drets, denominació genèrica de les lleis pròpies del territori i reglament de les Corts Catalanes, que cada monarca jurava respectar.
El llibre va enumerant els successius greus destrets en què es debatia una monarquia que no rebia prou tresors d'Amèrica, perquè els pirates saquejaven els galions que transportaven la plata i l'or, o perquè aquests darrers Àustries quan feien el pressupost ja estaven endeutats amb els banquers italians pel seu import. Una administració molt maldestra obligava el rei a demanar diners als seus súbdits de la Pell de Brau, diners que necessitava per a les guerres que en diferents escenaris europeus sostenia amb les potències estrangeres. S'afegia a la molèstia que sentien els catalans davant les exigències de diners el fet que els reis de mica en mica espaiaven significativament la convocatòria de Corts, i les reunien ben poques vegades. Atès que era en la reunió dels tres Braços –Església, noblesa i Braç reial o popular– que es pactaven els diners i es regatejava i es discutia, el canvi que representava que el monarca exigís pagaments no aprovats en Corts irritava els catalans. Afegim-hi el més aclaparador dels greuges: les tropes que incessantment anaven vers Europa –els Tercios, fonamentalment– passaven per Catalunya i els pobles i viles els havien de mantenir i allotjar. I això repetidament. El nostre país quedava no sols empobrit sinó arrasat. Els abusos eren constants i ni cinquanta himnes com el dels Segadors els podrien descriure tots. Per això al final esclatà la Revolta dels Catalans, tradicionalment coneguda com dels Segadors.
Abans de la revolta, explica Elliott, el Comte Duc (Olivares), en rebre una vegada més el recordatori que li feia la Diputació del General que per demanar diners calia regir-se per les Constitucions i altres Drets de Catalunya, va exclamar en un accés de fúria: “¡Al diablo las Constituciones!” I va estripar la carta. Des de llavors hi va haver guerra. Al final guanyà la monarquia de Madrid, perdíem la Catalunya Nord i, cinquanta anys després, un altre Felip, aquest vingut de França, ens llevava les institucions i ens deixava més indefensos.
El sistema seguit pel centre ha estat sempre el mateix: els ciutadans i els vilatans són súbdits, o sigui sotmesos. Don Gaspar de Guzmán no entenia de diàleg. Sembla que tres-cents setanta anys després n'haurien hagut d'aprendre. I ca! Les lleis del Parlament de Catalunya, al diable. I l'antic Consejo de Castilla avui es diu Tribunal Constitucional. I nosaltres? Nosaltres, a votar.
