Globalització i corrupció

Després del referèndum d'Escòcia es van sentir moltes veus que advertien de com les coses ja no podrien tornar a ser igual que com abans. I, en efecte, ja s'observen unes significatives modificacions en diversos escenaris. I ara ja no sabem si ens encaminem a una societat més oberta o més tancada i més excloent o més inclusiva. El debat és ara actualment si les nacions estan disminuïdes sense un estat propi i si el patriotisme honorable pot transformar-se en xenofòbia. En tot cas, sembla evident que si les minories poderoses que ocupen el poder no són capaces d'oferir una governació que inspiri confiança i de no escampar per tot arreu la pestilent aroma de la corrupció, seran escombrades per uns moviments populars indignats i inclinats a l'exclusió. No escapa, doncs, a la fina percepció dels analistes que, a tot Europa i a d'altres llocs, comencen a onejar massivament les banderes secessionistes i antagòniques d'uns estats que no funcionen, retallen les polítiques socials i toleren, fomenten o participen en tota mena d'execrables delictes amb un descarnat ànim de lucre que la justícia –que, recordin, és cega– no veu, ni persegueix, ni castiga. És per això que ara cal tenir present aquella dita que el fals patriotisme resident a les clavegueres estatals és l'últim refugi dels corruptes. De manera que no podem seguir acceptant una globalització que només engreixa les fastuoses fortunes dels que figuren a les llistes Forbes i dels seus nombrosos acòlits i exorcistes que transiten per l'evolving door on circulen els polítics i els traficants de suborns que constantment comparteixen o s'alternen en les posicions respectives. En lloc d'aquest internacionalisme, en aquests moments, s'albiren més aviat uns nacionalismes més propers i aparentment menys propensos a l'explotació de la classe obrera i / o mitjana.

Les coses han evolucionat d'ençà que Kenichi Ohmae va publicar ara fa 24 anys el llibre El món sense fronteres, en el qual anunciava l'era de la globalització basada en negocis, finances i tecnologies, amb la benedicció i aquiescència dels poders polítics. Amb l'arribada de l'internet, semblava que s'esborrarien definitivament els perfils de nacions dotades de conceptes d'identitat, sobirania i territori. Segurament, les tendències han evolucionat en la direcció oposada, perquè, a part de Catalunya, el Quebec, el Tibet o fins i tot la Bretanya francesa han estat pendents de les urnes d'Escòcia. És probable que el primer ministre francès, Manuel Valls (excatalà nascut i criat al barri d'Horta, avui convers del centralisme més jacobí), no hagi entès que es reclami l'annexió del Loire Atlàntic amb la ciutat de Nantes que històricament és la capital bretona. És probable que el nou titular del Matignon no anés, de jove, a sentir els chansonniers, perquè, si no, sabria que entonaven aquella memorable descripció de la injustícia que deia: “les pommes de terre pour les cochons, les épluchures pour les bretons”. Que és exactament el que podríem cantar aquí, ara mateix, en vista del tracte que ens dispensa Montoro als catalans (16% de la població, 24% en pagament d'impostos i 9% d'inversions del govern central).

Mentrestant, també a Hong Kong s'hi produeixen protestes exigint més democràcia i el manteniment del principi que van deixar els britànics amb el lema: un Estat, dos sistemes. I és així que dimarts passat es feia públic el nerviosisme del Partit Comunista de la Xina (el que va esclafar les manifestacions de la plaça Tiananmen) i la repercussió que això tenia a la borsa de Wall Street junt amb el risc que Catalunya entrés en inestabilitat en cas de prohibició de la consulta. De fet, els estrategs de la banca internacional senten temors que els bons espanyols quedin perjudicats en relació amb el deute italià. I per si això fos poc, la poderosa agència nord-americana Bloomberg acaba d'opinar que el govern de Madrid ha de demostrar una talla d'estadistes que no té i permetre el vot dels catalans, atès el centralisme del PP i l'amputació de l'Estatut del 2010 per un Tribunal Constitucional que va imposar la seva voluntat per sobre de l'aprovació dels Parlaments català i espanyol i, a més a més, del referèndum del poble de Catalunya. La Bloomberg afirma que és hora que Rajoy i el PP rectifiquin el seu gran error. I, des d'aquí, podríem afegir que, a àmbit intern, la Marca Espanya no pot suscitar cap mena d'adhesió quan, a la pràctica, és ben visible el fracàs dels militars que havien de restaurar l'AVE de Girona i han hagut de cridar les empreses locals per reparar les culpes d'Adif - Renfe. O quan ens assabentem que Blesa, l'amic d'Aznar, va dilapidar 15 milions d'euros de Caja Madrid en targetes de crèdit opaques per als directius i consellers. Principals beneficiaris: Díaz Ferrán, expresident de la CEOE (mai criticat per l'actual directiva triada per ell); l'inevitable Rodrigo Rato i tota una colla de la qual francament no tenim ganes de ser compatriotes.