A la tres
‘Keep calm', la unitat tornarà
“Si els partits especulen, no es creuen el procés”
“Com veu que s'hagi desconvocat el referèndum d'independència?” La pregunta me la fa la corresponsal d'un mitjà europeu. Li explico que allò que ha estat desconvocat no és pas un referèndum sinó una consulta no vinculant, i que l'alternativa és una fórmula que tindrà els mateixos efectes, o sigui, cap d'immediat. Em respon: “Té mèrit haver convençut el món que el 9-N era per proclamar la independència.”
Aquest és el capital llançat a les escombraries del Palau de Pedralbes dilluns passat. La unitat havia aconseguit explicar arreu, ni que fos amb una sabata i l'espardenya legal, que la cosa va de veres. La unitat havia aconseguit fer escruixir tant les estructures de l'Estat espanyol que l'han portat a actuar obcecadament contra una consulta simbòlica.
Els fets demostren que la unitat no és cap concepte buit ni retòric. Amb el benentès que anar units, d'entrada, no vol dir necessàriament anar junts, sinó sobretot blindar objectius compartits i renunciar al foc amic. Aquesta és la unitat que està en perill, víctima d'una vicepresidenta esporuguida, d'un president que sap que ha de convocar eleccions però que tem perdre-les anant sol; d'un cap de l'oposició reticent a diluir-se en una llista que el privi d'una victòria que ja paladegen alguns, a no saber si hi haurà DUI i/o que el barregi amb candidats amb perdigons judicials a l'ala; d'uns ecosocialistes més preocupats perquè a la seva bicicleta l'avança tothom per l'esquerra. I la paradoxa que els de la CUP, que en condicions normals estarien carbonitzant contenidors com a mostra d'indignació, són els més madurs. Potser saben què pensa la gent del carrer perquè el trepitgen més, lluny de quadres i spin-doctor de tertúlia adotzenada. La situació és preocupant. Però no és dramàtica. En tot procés d'aquestes característiques hi ha moments crítics en què la confiança flaqueja i la tensió acumulada necessita un sobreeixidor. Tornaran a seure, tornaran a sofrir, tornarem a vèncer. Perquè ningú, Duran a banda, vol viure a toc de corneta constitucional.
