Els Pujol davant la justícia

El trist sainet a cals Pujol ha portat alguns analistes a denunciar la ceguesa que durant anys hauria mantingut la premsa catalana respecte de les martingales de l'entorn de l'expresident i d'ell mateix. Arribats en aquest punt resultaria deshonest no fer cap autocrítica. Els periodistes catalans, amb honorables excepcions, hem actuat amb ingenuïtat, o inèpcia, o covardia, o negligència, o connivència (que cadascú se situï on cregui) respecte d'aquest tema i d'alguns altres de la política nostrada.

Tanmateix, sense que això serveixi en absolut de descàrrec, cal explicar que un dels principals problemes que té la societat catalana en relació amb la justícia és la manca de credibilitat d'aquest poder. L'aparell judicial espanyol ens fa malfiar. Fa anys que assistim a processos i llegim sentències on el català és bandejat, on el nostre propi lletrat ens recomana que declarem en castellà per no predisposar el magistrat en contra nostra. Políticament, a més, tenim prou exemples d'arbitrarietat i falta d'equitat contra els interessos de Catalunya, entre altres coses amb comissaris polítics a les fiscalies i filtracions de part per sotmetre els investigats a les preventives penes de telenotícies. Aquesta percepció, naturalment, no és generalitzable a tots els encarregats de dirimir sobre la llei. Però la credibilitat de la justícia és, com passa en altres àmbits, una qüestió de percepció, de sensació, de consuetud. I l'experiència amb els tribunals espanyols ha estat històricament tan dramàtica, especialment en temes polítics, que en la disjuntiva de creure'ns un presumpte lladre o el seu togat perseguidor hem tendit a refiar-nos més del primer.

En el procés de construcció nacional que hi ha en marxa, una de les grans victòries que tenim el repte d'assolir és dotar-nos d'un sistema judicial que ens proporcioni un tercer poder que sigui més just, però sobretot més creïble, que és allò que el fa realment just i el legitima per protegir-nos fins i tot, quan convé, de nosaltres mateixos.