La reforma impossible
Una de les qüestions més complexes de l'actual panorama polític és aquella que tracta d'entendre les raons de la incapacitat de l'Estat per reformar-se. No hauria d'interessar als partidaris de l'statu quo adaptar-se a un entorn canviant per tal de poder seguir exercint el poder? Per què no ho fan doncs?
Les explicacions habituals que trobem als mitjans posen l'èmfasi en el caràcter tàctic de les actuacions de l'elit política. Una elit que, per tal de mantenir els seus beneficis, ha de posar barreres a les amenaces més properes, prioritzant l'aplicació de mesures reactives i obviant el llarg termini. Amenaces que, aplicades al govern del Partit Popular, es traduirien en una actuació de contenció que mira tant a la dreta (mediàtica o ideològica) com a l'esquerra, contraposant-se a l'empenta reformadora latent.
El perquè d'aquest capteniment, aparentment miop i defensiu, té encara altres explicacions possibles. Lakoff, el qui fou assessor del govern Zapatero, en el seu tan citat No pensis en un elefant, respon de manera directa: perquè l'actuació política tot sovint no és racional. Els individus acostumem a posar la identitat al davant del propi interès. Lakoff no en fa una queixa amarga, simplement ho constata. Quan ens toquen el moll de l'os de la nostra identitat, definida per uns valors i una dignitat, som capaços de fer moltes coses que de manera racional no faríem. Votem identitat, doncs, no interès. Una afirmació que serveix tant per entendre la velocitat de creuer del procés català com l'actuació de l'Estat.
Una altra lectura alternativa és la que ha fet darrerament Fukuyama en el seu darrer llibre Political order and political decay. Per què el gruix de les democràcies occidentals estan en crisi? Ell ens dirà que és un fet inevitable. Per tal de regular l'actuació en societat creem institucions: pautes comunes i estables de conducta. Amb el temps aquestes institucions es tornen rígides, incapaces d'adaptar-se als nous temps. Un fet que es deu a dos motius. Un de caràcter psicològic: som mentalment conservadors, ens acostumem a aquestes maneres de fer. L'altre: per l'auge dels grups d'interès que acaba fent rígides les estructures i impossibilita cap mena de canvi. No en va, la tendència natural del diner (els poderosos, en llenguatge ICV; la casta, per a Podem) és la de capturar influència política. El resultat és la baixada en la qualitat de l'actuació pública i la pèrdua d'eficiència de l'Estat.
Per al cas espanyol encara podríem afegir dos elements més que expliquen la incapacitat de l'Estat per reformar-se. Un tindria a veure amb les particularitats de l'impacte de la crisi en la societat espanyola: la profunditat de la qual posa en evidència la fragilitat dels equilibris institucionals heretats, en la mesura que l'statu quo beneficia un nombre més petit de gent. Per altra banda, hi podem adduir raons històriques que ens recorden el fracàs de l'Estat a l'hora d'atraure una part important de les elits perifèriques, sobretot catalanes, cap al que ara en diem el cercle del Palco del Bernabéu. Així, mirar els noms i cognoms de les elits polítiques, econòmiques o dels qui ocupen les altes magistratures de l'Estat, permet establir una llei general segons la qual les nissagues que han convergit cap al centre han pogut prosperar. Tot plegat, el resultat del conegut fracàs de l'Estat a l'hora de reproduir el model institucional francès, amb París de capital. En aquest context, la querella contra el president Mas i la seva conferència d'abans-d'ahir, cal entendre-les com el que són: dos punts singulars d'un llarg pendent que fa baixada.
