De set en set
A qui pertanyem?
Visito un antic veí meu que està ingressat en un centre geriàtric. De la recepció em fan passar a la sala de visites. Una auxiliar del centre em demana que m'esperi, que de seguida avisaran el meu amic. Mentre m'espero intento no fer gaire cas de l'aprensió que sempre m'han provocat els llocs on se segueix un règim de vida comunitari, sense gaire o gens de marge per fer la teva. Hi ha, és clar, un moment en què la persona deixa de valdre's per si mateixa. I en aquest moment ja no és una elecció, sinó una sort, ingressar en una institució on estaràs assistit i en companyia d'altres persones. Però el trànsit d'una vida autònoma i fonamentalment individual i lliure a un règim de vida comunitari, sol ser dolorós.
És per això que sospito que, per mitigar el dolor d'aquest canvi, l'arquitectura i la lògica de les institucions que hem conegut durant la nostra vida és tan i tan semblant. El geriàtric on està ingressat el meu amic em recorda els orfenats de les meves filles, els hospitals, els centres d'internament on vaig passar les colònies escolars, el convent on he visitat un amic, les escoles, la caserna on vaig fer la mili. Sempre és força el mateix: les televisions enlairades, l'olor invasiva de verdura bullida i de detergents antisèptics, els espais comuns, els espais vedats a tot “el personal no autoritzat”, els horaris rígids, l'ordre vertical, les habitacions impersonals, la fossilització d'un tot superior a la pulsió individual. ¿A qui pertanyem quan ens institucionalitzem? No puc deixar de pensar per què els metges no em van explicar que la meva mare s'estava morint ni em van fer entrar a la seva habitació mentre ella moria. No puc acceptar els requeriments que vaig haver de fer per entrar a la sala del tanatori i besar-la per última vegada. ¿Per què, si tan sols vint-i-quatre hores abans totes aquelles decisions sobiranes haurien estat naturals i pures com una llum no usada?