De set en set
Saures vius
L'any 1991 el filòsof José Luis López Aranguren va fer una conferència a la Casa de Cultura de Girona. Durant aquell acte vaig patir molt. Perquè em pensava que les persones que ocupaven les primeres files de l'aula magna acabarien amb una dislocació de coll severa, ja que, amb un tremolor de cap perpetu, no paraven d'assentir ostensiblement a totes i cadascuna de les paraules d'aquell intel·lectual tan influent. Amb el seu to cerimoniós i un pèl sobreactuat, Aranguren venia a una plaça forta com Girona per alertar-nos del “peligro de los nacionalismos exacerbados”. Molt original. Aranguren es va passar una hora traficant amb sofisteries. La seva tesi bàsica era que el concepte clàssic de sobirania estava canviant perquè els països s'havien de sotmetre a un nou ordre mundial; ergo: el nacionalisme català, amb les seves sempiternes reivindicacions de sobirania, era, més que mai, clarament anacrònic. Els cheerleaders de les primeres files van dedicar-li uns aplaudiments entusiastes. A les files de més enrere predominava una dissensió freda i educada. Faltaven més o menys dos anys perquè Aranguren abracés –intel·lectualment, faltaria plus–la causa dels GAL. Nacionalisme no exacerbat, vaja.
Molts catalans sabíem que la fundació de la Unió Europea del 1993 estava tutelada per inveterats estats jacobins, que a través de la nova unió política, fiscal, econòmica i monetària, intentarien mantenir uns capítols de sobirania per continuar ofegant en clau interna altres voluntats sobiranes. Ara, a Grècia, Syriza reclama sobirania i pacta amb la dreta nacionalista. Mentrestant Pablo Iglesias reivindica la sobirania d'Espanya per poder fer política. Entremig Gemma Ubasart, de Podemos, reedita el dia de la marmota recordant-nos que la sobirania de Catalunya en tot cas ha de venir delegada per la sobirania d'Espanya, jeràrquicament superior. Conclusió: l'anacronisme torna a estar –si és que mai va deixar d'estar-ho– rabiosament de moda.