Feminisme en sordina
Sostinc que el feminisme ha de sortir de la perifèria i entrar en el debat polític. No podem seguir silenciant un tema troncal d'on brollen moltes problemàtiques socials. Fer veure que la igualtat s'ha aconseguit és un parany per incauts, i el perill és que noies joves pensin que ser feminista no té sentit i ja no cal. M'anticipo al Dia de la Dona (encara manca, pel 8 de març), perquè després de l'ensucrament de Sant Valentí, del xoc facial de la torbadora Uma Thurman i a les portes de l'austeritat quaresmal, és pertinent tornar un moment a la noció de feminisme, ara i aquí, en temps de Podemos i del papa Francesc. Tots dos han fet referències a la dona i en demanen més a les estructures de govern. Syriza també ho deia, i, ai las, les ha oblidat pel camí.
L'autonomia i la integració de la dona a l'esfera social no és una realitat. S'ha avançat en algunes zones, però passar de puntetes sobre la qüestió afirmant que la igualtat ha arribat és una fal·làcia. Tampoc provenim d'un context que ho hagi fet possible. No som nòrdics. Aquí encara pensem (en veu baixa) que l'home produeix i la dona reprodueix.
L'any 1975, l'Onu declara l'any Internacional de la Dona i a l'Estat espanyol el feminisme era una realitat moguda, exaltant i prometedora. A Madrid es van organitzar les Primeres Jornades d'Alliberament de la Dona, al col·legi Montserrat. María Salas, una pionera feminista, recorda que van ser 500 dones, deixant el camí preparat perquè l'any següent a Barcelona hi hagués les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Es van començar a formar diferents grups, moviments, associacions i partits, i també divisions. Però en 40 anys encara hi ha aspectes bàsics irresolts.
Un dels conceptes clau del feminisme és el patriarcat (etimològicament, el poder del pare). Quan la Kate Millett va introduir aquest terme als anys setanta, es referia al domini social que exerceixen els barons. Pel sol fet de ser-ho. Aquesta constatació és la que provoca les diferències salarials de gènere, o la que vehicula la sexualitat essencialment al plaer dels homes o, més greu encara, la que ha perpetuat la violència. Hi ha dones maltractades que s'han culpabilitzat a elles mateixes pel fet que les seves parelles els peguin. Han calgut pel·lícules, polítiques i documentals perquè finalment el fenomen quedi a la llum del dia.
Polítiques feministes no són només les que posen una llar d'infants a la feina (que més que per justícia social és per augmentar el rendiment de les mares treballadores), sinó les que no organitzen sistemàticament reunions a hores intempestives, ni potencien viatges impossibles, ni omplen els caps de setmana d'activitats. Tampoc el sufragi de les dones no garanteix la presència de la dona en la política i la vida pública. Amb tot, és un dret gairebé universal, i això és una bona notícia. Per a aconseguir la paritat, cal potenciar alguns temes com ara directives de permís de maternitat o la presència femenina en equips directius. Hi ha molta xerrameca, però la igualtat i la n- discriminació de les dones (i per descomptat la no-violència) segueixen sense ser prioritats en les agendes globals.
I en dies ‘oscaritzats' ens arriba que només el 7% de les directores de Hollywood són dones, un percentatge pitjor que fa deu anys. De 23.000 papers al cinema de protagonista, el 12% van ser dones. La resta, comparses. I no perquè no ho facin bé, com Angelina Jolie a Maleficient o Jennifer Lawrence a The Hunger Games. Ho fan bé, naturalment, però hi ha menys papers per a elles. La majoria de dones
al cinema són vídues o “la dona” d'algú, mentre els personatges masculins no es presenten com “vidu” o “espòs” de la protagonista.
El feminisme ha de sortir de la sordina i s'ha d'amplificar a tot volum. Al govern, a les escoles, a l'empresa, al cinema, als
videojocs, als bancs, on sigui. Un món amb més dones no serà un món automàticament millor, però sí més just. I ja sabem que la justícia no és la bondat. Victor Hugo ho va vaticinar. Ser bo és fàcil, allò difícil és ser just.
