Pàries i víctimes de la casta
Consummatum est! Quan es va fer públic que La Caixa havia concedit un crèdit de 1.000 milions d'euros. a Martinsa-Fadesa, la gran immobiliària d'aquell Fernando Martín tan baixet, que era president també del Real Madrid (que ja se sap que, amb l'excusa del futbol, és a la llotja del Bernabeu on es fan aquesta mena de negocis) i un dels noms que encapçalaven la llista Forbes de fortunes autòctones, la major part dels observadors es van quedar bocabadats, estupefactes i esmaperduts. I no n'hi havia per a menys, atès que l'empresa presentava un forat patrimonial de 4.603 milions d'euros al tancament de l'exercici de l'any passat, segons l'informe de resultats presentat per la mateixa immobiliària, i que va deixar garratibats els observadors, que eren plenament conscients que el conjunt de la banca, excepte La Caixa i una altra entitat igual de frívola, no estava disposada a acceptar un nou conveni de creditors amb una firma que disposava d'uns actius valorats en 2.392 milions per fer front a un passiu total de 6.995 milions d'euros. Per tant, va ser inevitable que, al cap d'una setmana del finançament concedit, Martinsa entrés en fase de liquidació judicial mentre al mercat hi començaven a aparèixer els nous protagonistes del sector del totxo. Per exemple, la gestora estatal Sareb, que ha fet calaix amb els diners públics a costa d'enriquir les immobiliàries des del fons de voltors de nom Cerberus (el porter de l'infern), que té de director a Espanya el fill gran de J.M. Aznar que, igual que el seu pare, que s'expressa sempre en termes de patriotisme, també seguint l'exemple, es va escapar de fer el servei militar i que té de propietari Dan Quayle, vicepresident dels EUA en el primer mandat de la família Bush. Assistim, doncs, a l'aparició de cares noves. Uns, ja cremats, com Bañuelos (fracassat en el cas Astroc), intenten iniciatives com la de BCN – World. I d'altres que són debutants en aquest ram, com Soros o Slim, que s'ha quedat Realia.
En tot cas, els responsables de les dues entitats financeres que van precipitar-se a perdre en una sola operació més volum que tota l'obra social que és, diuen, l'ànima de la banca excaixa, no han mogut ni una parpella, ni han presentat disculpes, ni han dimitit pels perjudicis i el deshonor causat, ni s'han fet el tsepuku (a la japonesa), ni han anat en penitència de genollons fins a Terra Santa ni s'han retirat a un convent de la Trapa. Deu ser que, com aquell cap de govern espanyol va fer ara fa uns anys, els financers d'aquí es limiten a dir allò de constato que no me afecta. En el cas de Bankia, a més a més, les demandes dels accionistes probablement ens representaran als contribuents una nova aportació de 1.500 milions d'euros. De moment, ja han prosperat 120 sentències a favor dels qui formulen les reclamacions.
És, per tant, pensen aquests galtes, perfectament lògic i natural que els contribuents, a través del FROB, hagin de seguir pagant pels delictes o les imprudències temeràries dels ciutadans que paguen tot allò que, amb total impunitat, s'han ventilat els recursos d'unes entitats de crèdit on, sense que se'ls molesti, segueixen causant malvestats sense que mai ningú no els exigeixi penes i responsabilitats. Que ara l'Estat haurà d'aportar encara més recursos no directament de Bankia, sinó de l'estatal BFA. I Rato, el secretari d'Estat, Fernández Norniella, els Olivas i els Verdús seguiran fent-nos pagar els seus pecats als ciutadans innocents i, en canvi, Mapfre, l'asseguradora, rebrà ajut del governador del Banc d'Espanya, Luis M. Linde, per tractar d'evitar responsabilitats, tot i haver tingut a la seva cúpula unes eminències com Rodrigo Rato i Miguel Blesa (el dels correus d'amor a la seva empleada predilecta de CajaMadrid). I, mentrestant, el país que ens diuen que s'ha recuperat, ja encapçala la llista com a líder del món desenvolupat en matèria de desigualtats entre rics i pobres, segons l'últim informe de l'OIT (Organització Internacional del Treball). I la Sra. Villalobos podrà presidir sessions del Congrés dels Diputats tot jugant al Candy Crush, perquè el seu marit, Pedro Arriola, l'assessor d'imatge i de campanya del PP, diu que ho té tot controlat. A part, és clar, de negar que Podem sigui un invent seu i del difunt José Manuel Lara, al cel sigui.
