Doctrina catalanista
Malauradament, la història es repeteix. No pas amb els mateixos tempos, decorats ni maneres de fer, però l'essència sempre és la mateixa. Cada cop que els catalans, en els darrers cent anys i poc, hem volgut aixecar el cap per aconseguir les llibertats que ens van ser vilment rampinyades ara fa tres segles, curiosament, han sorgit moviments socials a la nostra terra que han desviat l'atenció dels nostres compatriotes cap a causes que, tot i ser nobles, ens han dividit a l'hora d'assolir l'objectiu comú.
Apareixen com per art de màgia certs individus que, transvestits amb diverses ideologies, han anteposat lluites de classe, denúncies a presumptes privilegiats o corruptes i emancipacions de tota mena a l'alliberament nacional que s'havia començat a ordir.
Evidentment, EN la vida, no hi ha res casual. I qui digui el contrari o s'enganya o ens vol enganyar. Aquest seguit de personatges han estat deliberadament cuinats pels qui regeixen el poder real d'Espanya (més algú altre que hi remena la cua), encara que una bona part dels protagonistes ho ignorin.
COM que l'estratègia (també tramada) de crear partits amb un únic ideal, l'anticatalanisme, no acaba de tenir l'efecte desitjat, generen aquests garants de l'ètica política que arriben guarnits amb pells de be però no són res més que defensors de demagògies populistes en les quals molts catalans han caigut, i encara hi cauen, de quatre potes.
Ara el que ens cal és no deixar-nos vèncer per la tristor, el derrotisme o la torbació que ha corregut per les xarxes electròniques darrerament (i intencionadament) i pouem en alguns dels pensaments més humils que ens van deixar els nostres avantpassats amb els mateixos nostres propòsits.
Per exemple, el dia de sant Jordi del 1894 apareixia un opuscle que sota el títol de Doctrina catalanista, composta per un tal Fidel Constant, pretenia, seguint els esquemes d'un catecisme tradicional, servir d'ensenyament patriòtic a tots aquells catalans que potser ja no recordaven a quin país pertanyien. De fet, la memòria històrica i l'amor propi els havia estat arrencat per la força de les armes. Avui dia, quan parles de doctrina, a la gent li ve al cap un rentat de cervell, quan en realitat estem parlant d'un corpus pedagògic, que a més d'un li convindria repassar.
L'opuscle era molt variat: duia una oració a sant Jordi, un credo (“Crec en Catalunya, poderosa per mar i terra i admiro la història de les seves gestes grans; patí sota el despotisme de Felip V, fou nostre poble pres i engrillonat, davallà a l'abisme [...]”), uns manaments (no fer traïcions ni renegar de Catalunya; procurar de restituir-li tot el que se li ha furtat; no llevar malvestat ni intrigues entre els compatriotes; no fer servir altra llengua que la pròpia, etc.) i a més d'un programa regionalista, molt més avançat que l'Estatut passat pel ribot que patim, afegeix set sagraments catalanistes que si els seguíssim fil per randa tots plegats ens evitaríem molts maldecaps: “Lo primer, convicció; lo segon, formalitat; lo tercer, concòrdia; lo quart, honradesa; lo quint, entusiasme; lo sisè, predicació, i lo setè, perseverança.”
Jo hi afegiria tres virtuts que són bàsiques si volem aconseguir el nostre determini com a catalans escaldats de ser a Espanya. Cal, per damunt de tot, voluntat. El motor principal que ens ha de dur a l'acció sense defalliment, infatigables. En segon lloc també ens cal diligència, una qualitat associada no només a la rapidesa en l'acció, sinó també al fet de ser aplicat i resolutius en fer la feina ben feta. I finalment, si realment volem aconseguir la independència, cal, per damunt de tota altra cosa, començar a fer servir la intel·ligència, en tots els sentits de la paraula. I els que em puguin o em vulguin entendre ja sabran per on navego.
