Embolicada amb un cordill

La notícia “Registren un cavall amb el nom Catalán de mierda a Castella-la Manxa”, publicada la setmana passada en aquest diari, ens recorda l'episodi que va tenir lloc a Barcelona el diumenge 21 de juny del 1959. Aquell dia, Luis de Galinsoga (aleshores director de La Vanguardia Española) va anar a l'església de Sant Ildefons, a la travessera de Gràcia, entre Aribau i Muntaner. En aquell temps, les misses encara es feien en llatí, però el papa Joan XXIII havia autoritzat els sermons i les oracions en la llengua del poble.

Aquell diumenge, precisament, s'esqueia la diada de Sant Lluís. Galinsoga devia haver estat pensant com celebrar l'onomàstica i escollí una manera que més tard li sortiria bastant cara. Quan el mossèn, el rector Narcís Saguer, inicià el sermó, Galinsoga s'aixecà del banc i, cridant l'atenció, s'adreçà cap a la sagristia. Allà es trobà amb un sagristà amb sotana i amb un sacerdot basc, mossèn Luis Gómez, que ajuda molt a mossèn Saguer i celebra justament les misses en castellà. Els errors de Galinsoga començaren quan va confondre el sagristà amb un capellà, i li digué que volia protestar perquè la missa es feia en català. El sagristà li contestà que allà la missa es deia en llatí, com a totes les esglésies. Galinsoga comprengué el seu error i quan mossèn Gómez anà a veure què passava, rectificà la seva crítica, i protestà perquè es predicava el sermó en català.

Mossèn Gómez aturà Galinsoga dient-li que la predicació de la missa anterior l'havia fet ell mateix en castellà, però que tots els assistents a la missa de les 9 eren catalans i havien demanat que els sermons es fessin en català. Llavors, Galinsoga no pogué reprimir-se i deixà anar una mostra de la seva exquisida educació, exclamant: “¡Pues diga a estos señores y a todos sus feligreses que son una mierda!” I va deixar una targeta damunt d'una taula. Mossèn Gómez el convidà a marxar de l'església i Galinsoga, passant entre els bancs, anava repetint “Todos los catalanes són una mierda”, mentre algunes persones el titllaven de groller. Ja al carrer, Galinsoga pujà al cotxe, que curiosament havia deixat amb les finestres obertes, com si tingués previst estar-se poca estona a l'església, i es disposà a acabar de celebrar l'onomàstica.

El cas és que mossèn Saguer es trobà amb la targeta i amb l'incident. La seva primera idea fou presentar una denúncia contra Galinsoga, però el dissuadiren de seguida, perquè la cosa de cap manera tiraria endavant. Llavors decidí contestar al director. Com sigui que amb gent com Galinsoga presentar arguments no hauria servit de gaire, decidí tirar pel camí de la ironia. Adreçà una carta a Galinsoga on li deia el següent: “Honorable señor: el pasado domingo día 21, mientras se celebrava en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizando esta tarjeta que lleva el nombre de V.S., y que adjunto, en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unes frases soeces contra el infrascrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V.S. para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de esta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad quer goza V.S. entre los ciudadanos de Barcelona.”

El dia següent, Galinsoga contestava mossèn Saguer amb consideracions com aquestes: “Ser español y assistir a una Iglesia de una ciudad española a cultos en que, a parte del latín, naturalmente, se oiga una lengua, como vehículo del pensamiento, que un español no tiene la obligación de entender, me parece absurdo y así lo manifesté en la sacristía en forma no grossera y soez a que usted se refiere, sino vehemente como correspondía a la indignación que el caso me produjo.” Un romanç anònim que circulà per Barcelona acabava amb aquest versos: “Y aquí se acaba la historia / de un periodista sin par. / de un hombre que dijo ¡Mierda! / Más le valiera callar.”