Cuyàs i l'Audrey Hepburn

Escriure curt és una feina delicada, precisa, molt ponderada. Manuel Cuyàs és un artesà de la paraula i del llenguatge amb una prosa entenedora i ocurrent. Diu que el seu català planer ve de les concentrades lectures de Sagarra, Xammar, Pla, Planes i Gaziel. No és freqüent que els periodistes escriguem sobre els altres periodistes. La professió raja vanitat a dojo. Tots ens hem pensat que ho podíem fer millor que el director a qui es critica d'amagat i en veu baixa en totes les redaccions del món. Tots estem en condicions de millorar les portades a les vuit del matí. Cuyàs ha estat director de diari i prou que ho sap. En una conversa entre periodistes sempre hi ha companys que en surten mal parats. Amb bones paraules, com aquell que ho fa des de l'amabilitat, naturalment, però insinuant o exagerant els defectes que tots tenim.

Cuyàs acaba de publicar un nou llibre. És un recull d'articles publicats en aquest diari en els últims anys. Joan Safont, el curador de l'obra, ha fet una feina esplèndida en el sentit que no sembla pas el típic llibre d'articles amuntegats més o menys temàticament o cronològicament. De temes tan diversos i de qüestions tan pròpies de la vida ordinària en surt un relat de la personalitat de l'autor. Es detecta de seguida que Manuel Cuyàs és un home que no pateix. Va de pressa per la vida, salta d'un tema a l'altre, utilitza els mig entesos i arriba a conclusions senzilles i simples com la mateixa vida. I ho diu molt bé. Escriu com si respirés. Tampoc sua. Descriu. És més difícil descriure que opinar, penso que deia Josep Pla. L'atabalament que porta no és d'angoixa sinó d'arribar als llocs, a les estacions, al pàrquing, a la presentació d'un llibre o un acte cultural. Com tot bon escriptor és un gran conversador amb el punt d'ironia i d'humor constants que fan interessant tot el que diu o escriu. La ironia és una qualitat que llisca en tots els seus articles i intervencions. Ja sabem que no són temps favorables a la ironia. En les xarxes socials no es pot ser irònic perquè el blanc i el negre dominen el paisatge. Cuyàs sap jugar amb les paraules i el seu context. Entra en els detalls, en les coses concretes, en aquells trets que a d'altres se'ns escapen. Escriu de primera mà, de les seves observacions, de la curiositat que l'acompanya tot el dia. Cuyàs hi és, veu, escolta, comparteix, pensa i escriu. Déu n'hi do. Ens explica per què a la portada del llibre Enamorats de l'Audrey Hepburn surt l'actriu que l'entusiasmava en la seva joventut. És una coberta elegant, simpàtica, jovenívola. En un dels articles surt de passada la Hepburn. Però el missatge que sospito que ens vol llançar Cuyàs és que probablement és un dels periodistes que més pel·lícules ha vist. De molt jovenet passava hores i hores al cinema de Mataró. Veia les dues pel·lícules rituals que es projectaven en les sessions habituals. I ho repetia molts dies. Penso que la rapidesa mental de Cuyàs li ve de les trames cinematogràfiques que s'ha empassat des de fa molts anys. Molts escriptors dels anys seixanta i setanta feien crítiques de cinema perquè així es podia dir coses entre línies per parlar de política o d'altres temes proscrits per la censura. La quimera d'or és la pel·lícula que més cops ha vist. Dotzenes de vegades. Però sempre ha preferit Llums de la ciutat. Entre Alfred Hitchcock i Orson Welles es decanta clarament per Welles. El llibre no parla de cinema sinó del que ens explica cada dia a la pàgina 2 d'aquest diari. Que important és la segona pàgina.

Per a un periodista català és gairebé una obligació diària llegir Cuyàs. Són uns tres minuts envoltats de frescor literària, de la grandesa de les coses petites, ordinàries, de citacions gens petulants, d'un català d'alta qualitat. La seva capacitat descriptiva, breu i exacta, em recorda els articles de Julio Camba o del magistral Álvaro Ruibal, que tenia una columna diària a La Vanguardia que signava amb el pseudònim d'ERO. En llegir-lo em vénen a la memòria les notes curtes de Josep Pla o el Glossari d'Eugeni d'Ors. El noucentista per excel·lència deia que en periodisme “no cantis res, no exaltis res, no barregis res; defineix, explica, pondera”.

Per què tenim un Cuyàs d'aquestes magnituds? Em sembla que és perquè estem davant d'un personatge que ha llegit molt, ha assimilat força, és persona culta, comprensiva, generosa. No és d'aquella escola del periodisme que escriu sobre coses que es voldria que passessin, sinó que explica amb claredat les que passen. Ja n'hi ha prou. En temps del pensament ràpid, Cuyàs ens presenta una maduresa literària extraordinària. És un deixeble dels mestres de la literatura catalana que ha llegit a bastament. Ell ja és un mestre del periodisme literari i d'una certa manera gens messiànica d'entendre aquest país tan formidable en què vivim. Es fa preguntes molt elementals per entendre la complexitat de la realitat que ens envolta.