Feina de formiga
El sentiment general dins el sobiranisme és d'intranquil·litat i de confiança. Cada dia llegim les notícies amb l'ai al cor i alhora perfectament cuirassats, preparats per endurar un altre sobresalt, una altra acusació de totalitaris, un altre exabrupte dels que no suporten que el president Mas sigui un líder tan eficaç. Desitgem que tot això s'acabi aviat, però sabem que hem de tenir paciència i que cap cop de puny a la taula no podrà accelerar la consolidació del nou país.
I és que ens trobem que estem creant no solament un estat nou, sinó també una nova manera de fer països. Fins ara, els estats moderns s'havien format a partir d'una guerra d'independència, d'un pacte postcolonial, o de les dues coses alhora. Això de crear un país democràticament i pacífica a partir de la voluntat del poble és un mètode amb ben pocs precedents. Els casos d'Escòcia i el Quebec no han prosperat, i els països joves de l'Europa de l'Est van sorgir condicionats per les guerres postcomunistes. Per tant, ara tenim la possibilitat real de convertir-nos en el primer país del món fundat de manera no violenta.
Si no volem ser tan optimistes, podem dir que, de fet, sí que estem lluitant una guerra d'independència contra l'Estat espanyol –una guerra que no és obertament militar, perquè a l'Estat no li seria fàcil justificar un bombardeig dins de la UE–, però que és feta de batalles financeres, legals, mediàtiques, infraestructurals i diplomàtiques.
En qualsevol cas, un aspecte fascinant d'aquesta forma democràtica de construir un estat és que connecta amb la manera clàssica catalana de concebre el treball. Tal com diu Vicens i Vives a Notícia de Catalunya, les limitacions geogràfiques i la manca de grans explotacions colonials van fer que els capitals catalans s'haguessin de sustentar en l'aplicació al treball i que, per tant, s'anessin “engruixint a poc a poc, posa[nt] cada any només unes dobles a la pila dels estalvis”. És cert que Vicens i Vives fa un ús ideològic d'aquesta aplicació al treball, ja que vol reforçar la idea que el destí dels catalans és l'economia i el de Madrid, la política. Tot i així, és innegable que l'evolució històrica ha fet que el tarannà d'homo economicus s'estengués àmpliament a Catalunya.
Per això potser podem trobar la petja de l'homo economicus en el nou homo politicus sobiranista a partir de dues característiques. D'una banda, la predilecció per la negociació pacífica es pot entroncar amb l'antibel·licisme de l'esperit comercial, o del que Montesquieu anomenava le doux commerce. D'altra banda, el sobiranisme també avança a poc a poc, sense fer passos en fals, una mica atemorit i alhora tenaç. El sobiranisme és enrevessat, però no és una causa perduda ni té esperit de sacrifici. La lliçó que podem extreure de la mort voluntària de Lluís Maria Xirinacs l'any 2007, més enllà dels motius insondables, és justament que no serveix de gaire morir per la pàtria i que sí serveix adoptar la construcció permanent, sense crítiques (que s'han de posposar per a l'endemà de la independència) ni grans sacrificis (que només s'haurien de practicar en la literatura i les arts).
Si, malgrat les seves diferents posicions, els partits sobiranistes continuen avançant amb fermesa és perquè adeqüen la política al tarannà econòmic heretat i fan el que David Fernàndez anomena “feina de formiga”. Són un exemple que demostra que, quan les transformacions polítiques s'entrellacen amb el curs de les condicions materials de producció, l'èxit és assegurat.