Un pagerol d'Arbúcies

Bernat Dedéu, un dels escriptors que val més la pena seguir, és filòsof. Per això quan analitza l'actualitat té la precisió de l'entomòleg i la capacitat de càrrega d'un camió de quatre eixos. Però Dedéu també és un escriptor finíssim. Cada matí, al seu blog de La torre de les hores, ens regala alguna frase perlada. No hi ha article en què, de cop, tota la sintaxi de paraules sortides a escena no s'obri pel mig, i enretirant-se cap als costats, les ballarines no facin punt de fuga amb braços i palmells per concentrar l'atenció de la platea en la vedette que baixa per l'escala. No és escriptura. És coreografia. La llàstima, ja se sap, és que quandoque dormitat bonus Homerus. L'altre dia els focus van fer un pet a mitja funció i per uns instants ens vam quedar sense poder veure-li bé l'escot a la senyora... Va ser parlant de Lluís Franco Rabell, aquest majoral de veïns que diu que sí que pot. Per desacreditar-ne els plantejaments polítics, Dedéu va ensopegar amb la capsa de les figures literàries i se li va enredar al peu una comparatio enganxifosa: “Aquest senyor que sembla un pagerol d'Arbúcies...” Què cony els passa a alguns quan intenten fer tipologies intel·lectuals? No m'interpretin malament. A un servidor, que és de la Selva, ni l'ofèn ni li fa gratera el comentari. Un pagès, pel fet de ser-ho, no és paradigma de res, i menys de saviesa. Ja se sap que Les Geòrgiques de Virgili –l'elogi dels conreus, la cria del bestiar i tot això...– va ser, abans que res, un projecte de propaganda política molt ben pensat des de la metròpoli. A més a més, ja ho deia Demòcrit: el bucolisme és un invent dels de ciutat. Tanmateix, si ens hem d'atenir al físic, jo em miro el careto d'en Rabell, em miro el careto d'en Dedéu i els asseguro que no m'hi jugaria ni una T-10 sobre quin dels dos amaga la filosofia i el pensament polit. Encara faria menys juguesques sobre qui és més refinat, al llit o a la taula. A sobre, ara que a l'Ajuntament de la seva ciutat tan comtal tenen una assessora de cultura que pixa pels carrers i que El Yoyas –aspriu, selvàtic– va aconseguir fer-se votar per la gent de Vilanova del Camí, sembla clar que, políticament parlant, poble i ciutat han quedat anivellats en criteris d'elecció representativa. Anivellats per sota, és clar, com passa sempre.