El relleu

Avançada la tertúlia d'Els Matins de TV3 del dimecres 22 de juliol, vaig afirmar que no era segur que, en cas que la llista sobiranista unitària resultés vencedora el 27 de setembre, la presidència de la Generalitat fos assumida de nou per l'actual president, Sr. Mas. Un altre dels participants va afirmar el contrari: que no hi ha dubte que, en cas de victòria sobiranista, el president de la Generalitat seria de nou el seu actual president. Però quina no seria la meva sorpresa quan, l'endemà, em vaig assabentar que el número u de la llista unitària sobiranista, Raül Romeva, havia dit el següent: “L'acord no diu explícitament que el president serà Mas”, i havia afegit que aquest punt concret “no forma part de la proposta perquè està molt condicionat al que succeeixi el 27 de setembre”. És cert que, poques hores després, va sortir a la palestra la recent vicepresidenta i portaveu del govern –Neus Munté– per replicar a Romeva que el pacte per forjar la llista unitària sí que estableix que el president Mas continuarà al comandament després del 27-S si la candidatura unitària guanya les eleccions. “Està parlat i ben parlat”, va reblar la consellera. I també és veritat que Esquerra va admetre un pacte verbal en aquest sentit.

És possible que l'acord entre els senyors Mas i Junqueras per una llista conjunta de CDC i ERC (adobada per independents i voluntariosament batejada com “llista unitària”) s'assolís després que el Sr. Junqueras fos pressionat sota l'amenaça que el president Mas no convocaria les eleccions si no es forjava aquesta llista única. Un fracàs del qual Junqueras hauria estat presentat pels mitjans com l'únic responsable davant l'opinió pública. Però, malgrat aquest probable origen forçat, mai vaig pensar que aflorarien tan aviat les contradiccions i gelosies –després confirmades reiteradament– entre els sobiranistes “units” i, menys encara, que el primer avís el donés qui assumeix, com a número u, la condició de mascaró de proa de la llista. Però el que ha succeït és el primer avís que les diferències profundes entre CDC i ERC poden aflorar en qualsevol moment.

Resulta evident que, en una societat tan polaritzada i escindida com és avui la catalana, tots els lideratges són sectorials, sense que n'hi hagi cap que prevalgui sobre els altres, ni tan sols dins de l'àmbit de l'independentisme. L'intent d'atribuir un caràcter transversal al lideratge del president Mas no passa de ser un voluntariós intent per part dels seus incondicionals i d'aquells que conceptualment el consideren imprescindible per als seus objectius sobiranistes, encara que en el fons siguin molt escèptics respecte a la seva viabilitat. El president Mas no disposava de més força que la seva facultat de convocar o no convocar les eleccions autonòmiques. Fins al punt que, un cop convocades, ha perdut tot el seu vigor de la mateixa manera com el va perdre Samsó després que Dalila li tallés la cabellera. En aquesta tessitura, pot algú garantir que Artur Mas serà el president de la Generalitat si la dita llista unitària necessita els vots de la CUP per formar majoria? Recordi's que la CUP ha rebutjat anar en aquesta llista perquè hi figuren polítics.

Sigui com sigui, s'han de tenir presents dos punts. Primer. Que, després de les eleccions, serà imprescindible que els representants investits –qualsevol que sigui el resultat electoral– dialoguin amb el govern central, especialment després de les eleccions generals amb el nou executiu sortit de les urnes. Segon. Que són fundats els dubtes sobre que tant el president Rajoy com el president Mas siguin les persones més adequades, atès el seu capteniment durant aquests últims anys, per obrir i sostenir un diàleg amb esperit de concòrdia, voluntat de pacte i predisposició transaccional. Tots dos semblen enrocats: un, en una legalitat sublimada a la categoria de dogma; l'altre, en un maximalisme potencialment rupturista. És molt possible que el seu cicle estigui esgotat i que hagi arribat inexorable, per a ambdós, l'hora del seu relleu.