La via no política

No ens enganyem. A vuit dies de les eleccions i a l'espera d'algun altre informe oficialment no oficiós de difamació contra Mas o el sobiranisme, l'espanyolisme no ha perdut el control de la situació. Fins a aquí ha aconseguit el seu principal objectiu: que no hi hagués debat polític de cap mena. Posicionat en l'amenaça, en l'afinament dels instruments de repressió legal, en la pressió internacional i en l'apel·lació ètnica, l'espanyolisme ha rendibilitzat la seva manca d'argumentari polític. Mentrestant l'independentisme, titllat de “nazi”, de “bogeria col·lectiva” i “d'interessos de classe” –teratologia que pretén fer inferir que entre l'independentisme no hi ha ciutadans pobres i que l'espanyolisme només es nodreix de legions d'éssers explotats pel capital sobiranista–, ha intentat bastir un espai comunitari a través d'una actitud escrupolosament democràtica. Ni per tradició ni per estratègia l'espanyolisme se sent còmode en la confrontació democràtica de les idees. Amb uns principis polítics ja blindats per una Constitució que reposa sobre la pota de l'exèrcit, per a l'espanyolisme un debat polític i una jornada electoral són només moments retòrics dins d'una història eterna. Amb l'escandalosa complicitat d'uns mitjans de comunicació autodegradats a agència publicitària, amb la complicitat d'algunes entitats bancàries que saben que estan mentint, l'espanyolisme persevera en aquesta línia de negació de la política, en què li resulta molt més còmode dir no a tot que no pas discutir res. Gràcies a no concebre la política i les eleccions com un procés de discussió cívica, l'espanyolisme ha evitat reconèixer l'independentisme com a subjecte polític i ha pogut donar carta de naturalitat a expressions destructives, com ara fundar el seu ideari en una de les manifestacions de la xenofòbia: la catalanofòbia. En els propers set dies, mentre espera uns resultats electorals suficientment confusos i mentre confia en C's i en l'oportuníssim efecte dissuasiu promogut per CSQP/Podemos, l'espanyolisme aspira que la seva manca d'arguments democràtics amagui la seva manca d'arguments democràtics. Això comença a assemblar-se a un estat d'excepció.