Isidoros
De l'11 al 13 d'octubre de 1974 es va celebrar a Suresnes (a tocar de París) el XIII Congrés del PSOE, pagat pel partit socialdemòcrata de Willy Brandt. Faltava més d'un any perquè Franco traspassés al llit, tanmateix tota la maquinària del règim, sostinguda pels serveis secrets nord-americans, ja es bellugava per organitzar una transició a una pseudodemocràcia tutelada.
A Suresnes, un tal Isidoro, el nom de guerra de Felipe González, va ser “triat” com a secretari general del partit, tot fument escales avall l'històric Rodolfo Llopis, que, malgrat haver patit l'exili, hom va considerar que feia nosa. No convenia gent del passat reivindicant coses que valia més tapar. Llopis no va reconèixer mai la nova direcció i va morir a França l'any 1983 menyspreat i oblidat per tot el seu expartit. Per cert, aquest és el famós congrés en què el PSOE va dir: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.” Això ho van oblidar molt ràpidament, igual com el fet que a Suresnes hi havia reunits al teatre Jean Vilar més policies i membres dels serveis d'informació que no pas socialistes.
Felipe González i la seva colla van arribar a França gràcies a l'empara del CESED, el servei d'intel·ligència espanyol creat per Carrero Blanco amb el suport explícit de la CIA. Els dos organismes van ser els manobres de la tan exageradament lloada Transició espanyola. Felipe González i Alfonso Guerra (el del ribot) es van entrevistar amb dos membres del CESED: Andrés Cassinello (el qui va pactar amb Tarradellas el seu retorn, el posterior cap de l'estat major de la Guàrdia Civil i un dels cervells del GAL, entre altres operacions de guerra bruta) i José Martín Faura (el militar polèmic que en temps de González president arribaria, sempre per “casualitat”, a ser cap de l'estat major de l'exèrcit de Terra).
La història és molt més complexa i fosca del que podem explicar en aquest espai però, en resum, es tractava de fer ressorgir un PSOE mesell per ofegar el PCE o qualsevol altra mena d'esquerra que fes trontollar el control que els nord-americans volien tenir al sud d'Europa.
I per què van triar Felipe González? Perquè sota la pàtina esquerranosa hi havia un personatge sinistre, cobdiciós i capaç de fer el que calgués per aconseguir el poder. Ho ha explicat el comandant Miguel Paredes, que redactava informes per al CESED als anys setanta: “Felipe González ens va semblar àgil, brillant, amb charme, però de cop i volta va treure un llarg Cohiba, el va encendre amb parsimònia i se'l va fumar com un sibarita. Aquell detall burgès no encaixava amb els seus pantalons texans i la camisa de quadres barata. El sevillà sembla apassionat, però és fred. En ell hi ha quelcom de fals, d'engany. No em sembla un home d'ideals, sinó d'ambicions.” Per tant, Felipe González sabia com i perquè es va coure tot plegat i amb quina mena de gent tenia tractes. I hi estava d'acord. Aquest senyor és el mateix que ara es dedica a insultar i a donar lliçons als catalans sobre què hem de fer i què no.
No oblidem mai la història. Ens demostra que d'Isidoros n'hi ha, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre. O qui us penseu que és Albert Rivera? Un altre Isidoro creat en aquest cas per una coneguda entitat financera catalana amb la finalitat d'aturar l'independentisme. I qui us penseu que és Pablo Iglesias? Un altre Isidoro de laboratori amb la mateixa finalitat neolerrouxista. Una altra cosa és saber si els podran controlar com van fer amb González, o no. Efectivament, els qui realment tallen el bacallà de vegades també juguen a daus.
Els dos mantres de l'Espanya moderna, “Todo está atado y bien atado” i “Antes roja que rota”, van fer forat en el pensament general dels espanyols inclosos alguns catalans. Potser ja va sent hora que es deslliguin o es trenquin algunes coses que fa massa temps que estan podrides. El primer cop sec: votar els partits que proposen la nostra llibertat diumenge que ve.
