Núvols d'estupideses
Són maneres de perdre el temps. De no governar, de dreçar petites tanques als camins, de no fer fàcil allò que ja ho és.
Ja veu tothom que la LAPAO ha durat el cant d'un gall. Desafinat, a sobre. És una més de les estupideses que a nuvolades han enterbolit el nostre cel polític i social durant generacions. Els governants no han governat, han acumulat desgavells una vegada i una altra. I no em desdiria del meu temor que la rectificació de la Diputació d'Aragó ha estat molt mal rebuda pels fanàtics de l'estupidesa permanent.
No sols els manaires del PP conreen l'hort de l'estupidesa i de la desfiguració: els d'abans obraven quasi amb idèntica descarrilada contumàcia. En política econòmica, en previsió social, en tractament del tema autonòmic: i en aquest darrer marc particularment bessons en enfocar qualsevol detall de la “qüestió” catalana. Permanentment el tema de la llengua és una plaga oberta, una ferida no tancada. Ja ve de molt lluny, i els sucosos llibres de Ferrer Gironès, Josep Benet, Josep Maria Solé Sabaté, i més que n'han sortit, n'addueixen exemples des de l'anècdota al vessament de sang.
Dins del franquisme, poc abans del 1970, i residint un servidor a Lleida, em va telefonar Jordi Sarsanedas prevenint-me que tres articles apareguts en el darrer número de Serra d'Or, un d'ell mateix, un de Baltasar Porcel i un tercer meu, serien portats davant el TOP o Tribunal d'Ordre Públic; els autors i la revista podien ser sancionats. El meu article es titulava L'Aragó català i la seva consciència política. Em van citar els del tribunal a Lleida, jo em pensava trobar un jutge togat de posat sever. I no: un oficial de jutjat sense afaitar em va rebre en un racó i davant una taula de vellúria evident em demanà si jo era l'autor de l'article i per què l'havia escrit. Va prendre nota del que jo li deia, concernent la proximitat i simpatia mútua entre l'Aragó veí i el Ponent català, l'existència de la zona de parla catalana històrica, i tancà la carpeta. No vaig tenir cap més notícia de l'afer.
Aquestes són maneres de perdre el temps. De no governar, de dreçar petites tanques als camins, de no fer fàcil allò que ja ho és. No solament es manté el català a la Franja –i d'una intel·ligent política depèn que els joves en tinguin consciència clara i operant–, sinó que en totes les esferes, no només en la lingüística, s'ha malbaratat temps i esforços en munió d'exemples d'exercici del poder que només es redueix a voler fer entrar múltiples claus per llurs cabotes. Les nuvolades d'estupideses surten cada dia a desfilar pel cel. Acompanyades de declaracions de caps de govern, vicepresidentes, ministres i portaveus, que no diuen res substantiu, que canten tots la mateixa cançó, com un karaoke de baixa estofa.
Les generacions joves se n'han cansat per raons econòmiques, laborals, de desencaixament entre la seva preparació i el pobre horitzó que de fet els garanteixen els qui tant gallegen de saber portar el timó. Els de generacions mitjanes perquè havien aconseguit surar, reconquerir la llengua, assolir un nivell regular d'existència a costa de moltíssim d'esforç, i ara veuen que els perilla el relatiu benestar després que ja feia temps que vivien desenganyats de promeses. Els de generacions encara anteriors, de la postguerra, perquè veuen amb molta perspectiva com l'estupidesa, la barra, l'abús, la brutalitat, la persecució més dura i la propaganda més barroera, poc més que lleugerament suavitzades, continuen formant els núvols de cada dia. I els que vam viure la II República i la guerra del 36-39, mantenim un filet d'esperança, perquè els nostres pares i avis, coetanis de les Bases i de Solidaritat, ja ens advertien que no triomfaríem amb governs de dretes o d'esquerres, sinó només amb un país lliure i un govern propi.
