Montoro, paga

Cada vegada que el ministre Montoro obre la boca per parlar del finançament de Catalunya perd una magnífica oportunitat de callar. No pas perquè callant evitaria demostrar el seu anticatalanisme visceral. No pas perquè callant no quedarien al descobert les intencions cada cop menys soterrades d'ofegar Catalunya tancant l'aixeta del finançament.

Allò que és realment enervant del cas és l'actitud que demostra quan deixa anar frases com ara que els serveis públics de Catalunya “no s'han pogut finançar sense l'Estat”, o, per posar un altre exemple, quan etziba prepotent que “l'Estat no està disposat a finançar les vel·leïtats independentistes de cap govern d'autonomia”.

Què s'ha cregut? O, més ben dit? De qui s'ha cregut que són els diners que maneja com un tafur de cantonada, com un xantatgista de baixos fons?

De les paraules de Montoro se'n dedueix una actitud patrimonial, un sentit de possessió que explica quina concepció de l'estat té aquesta gent. Una ideologia que ignora que les administracions públiques responen a aquest nom precisament perquè treballen amb diners de tots. És clar, que cal un criteri per gestionar. Ara bé, no pagar no és cap criteri. Perquè més enllà de les diferències polítiques i de la justícia o injustícia de la redistribució territorial, allò que hauria de tenir clar, diàfan, qualsevol servidor de la comunitat, és que els diners que mou són dels ciutadans. Fins a l'últim cèntim. I els fons que tan amablement transfereix a la Generalitat són per sufragar serveis públics a persones que hi tenen dret perquè omplen la caixa dels impostos, des del funcionari al proveïdor, des del farmacèutic a l'ONG. Siguin o no siguin independentistes, per cert.

Els diners que ens mostra cínicament com la pastanaga a l'ase no són pas de l'Estat, sinó de la ciutadania, senyor ministre. En el nou estat també hauríem de buscar governants que actuïn amb sentit de comunitat. Mentrestant, paga i calla, Montoro, que els diners són tan teus com nostres.