Anatomia de l'eternitat

El 1996, després de catorze anys com a president, Felipe González, assetjat per la corrupció en el si del PSOE, pel terrorisme d'estat i per una crisi econòmica amb 3,5 milions d'aturats, va perdre les eleccions davant del PP d'Aznar. El 2004, després de vuit anys com a president, Aznar va perdre les eleccions davant del PSOE, sobretot pel seu suport a la guerra de l'Iraq i per la delictiva gestió desinformativa que va fer dels atemptats islamistes perpetrats a Madrid tres dies abans de les votacions. Després de set anys com a president, Zapatero, atrapat en el seu propi simulacre de negar l'evidència d'una crisi econòmica gegantina, va perdre les eleccions davant del PP de Rajoy. Aquests tres fotogrames il·lustren que el relleu entre el PSOE i el PP en el poder sempre arriba precedit per una situació traumàtica que actua com a espoleta electoral. Però ara, aquesta dinàmica ha canviat. A un mes de les eleccions generals, amb un índex d'atur espaordidor, Rajoy està a punt de tornar a guanyar les eleccions, ja sigui en números relatius o de manera sublimada, és a dir, a través de C's. ¿Què ha passat? ¿És que aquest cop la situació no és prou extrema per justificar un canvi de govern en aquesta lògica de successió en què “la banca (Espanya) sempre guanya”? Què ha canviat, ara? És evident: hi ha el factor català, hi ha l'emergència de salvar la unitat d'Espanya. I davant d'aquest designi teològic, s'abandona tota política terrenalment pagana. Es comença per titllar l'enemic polític de malalt mental i de nazi. Es demana que els intel·lectuals progressistes divulguin la idea que l'espanyolisme defensa la llei i la democràcia, un preàmbul que legitimarà l'ús generalitzat d'un llenguatge bèl·lic (sedició, cop d'estat, sufocar...), que al seu torn legitimarà una política repressiva i dimissionària fins al punt de delegar les seves competències en la Justícia. Els partits espanyolistes han tancat files de manera unitària. No presenten fissures i són capaços de postergar el seu instant de triomf històric en favor de l'eternitat, d'aquesta Seva eternitat immòbil. Perquè, senyores i senyors, per si no ho sabien: la política i la democràcia espanyoles acaben allà on comencen els límits del sagrat.