Els pobles dels quatre pals

Els lectors àvids de seguir el resultat de les eleccions regionals franceses s'han fet un fart de veure senyeres. Algunes formacions polítiques de l'hexàgon han perdut la por a la regió i, potser perquè eren eleccions regionals, han posat tot de banderes locals al costat de la de la república i de l'europea.

Han reaparegut les senyeres a la Catalunya Nord i a la Provença, on les quatre barres es presenten verticals però al final quatre barres són. Sorprenentment en algunes ciutats occitanes han aparegut també formes més o menys variades de la senyera. La bandera, antic senyal d'unitat, ha redibuixat així un espai que s'havia deixat perdre i que marca un entorn geopolític real i fascinant, que en definitiva va ser el nostre.

Perquè qualsevol observador vexil·lològic podria fer un mapa ajustat del que en diríem els pobles dels quatre pals, o de les quatre barres. Un conjunt que inclouria tots els Països Catalans i Aragó, amb emblemes quadribarrats de formes peculiars a vegades però reconeixibles sempre, que inclouria també la Provença i l'Alguer a Sardenya i que inclouria Sicília, que ha recuperat el vell senyal català amb la trinàquia, el vell i mil·lenari símbol sicilià en un cantó. Fins i tot les banderes de Sardenya i Còrsega podrien afegir-s'hi, perquè tenen una relació directa amb la nostra. Els quatre caps de moro sards, dels quals deriva la bandera corsa, també són els de la creu d'Alcoraç aragonesa, un símbol alternatiu a la senyera que segueix jugant amb el quatre i que simbolitzava la casa reial. I queda Nàpols, que ha reduït les barres a dos, una de groga i una de roja, però que en conserva els colors.

Que segles després, enmig de la colonització, cresquen quadribarrades en tot el mar que va ser català no sé si hauríem d'interpretar-ho com un senyal de res però crida l'atenció i fa pensar.