Debat

El Commentariolum petitionis és una mena de manual de campanya electoral que Marc Tul·li Ciceró va rebre del seu germà petit, Quint. Un sorprenent breviari escrit fa més de vint segles en què es plantegen consells que demostren que les arts –bones i dolentes– dels anomenats spin doctors i com guanyar-se l'opinió pública són més velles que anar a peu.

Però les campanyes sempre acaben fent aportacions. I s'ha de reconèixer que la del 20-D està aconseguint obrir noves perspectives al que fins ara eren les curses al Congrés dels Diputats. El cara a cara de dilluns Rajoy-Sánchez és la imatge més gràfica de l'intent desesperat del bipartidisme per resistir l'onada que està a punt d'emportar-se'l. Els líders dels dos partits que fins ara han dirigit l'Estat tirant-se els plats pel cap, fent jocs de mans amb les xifres i eludint parlar de Catalunya. Al final, l'objectiu era crear la imatge a la retina de l'espectador que la cursa electoral –de debò– és cosa de dos.

I malgrat tot s'ha d'admetre que estan molt bé els debats en campanya. Tants com sigui possible. Resulten interessants tant pel que s'hi diu com pel que no s'hi diu.

El problema és quan aquestes mateixes formacions que aprofiten en funció dels seus interessos tots els ressorts que els ofereixen els mitjans, són els mateixos que a Catalunya posen limitacions de tota mena als mitjans públics.

Els repetits recursos del Partit Popular davant la junta electoral han provocat un encotillament que voreja el ridícul. Fins i tot acceptant que els mitjans públics tenen l'obligació de respectar la representació proporcional dels partits, l'encalçament dels populars a Catalunya ha provocat una situació esperpèntica. Que això es faci mentre a l'Estat utilitzen les televisions privades a conveniència és el que fa la situació preocupant. Molt preocupant.