Petroli i torrons
Si una cosa ha quedat clara aquest 2015 és que el món global ja no es pot organitzar segons els projectes universals que es van concebre durant la modernitat. Per exemple, el projecte il·lustrat per emancipar els humans amb les llums de la raó no ens serveix de res per combatre el terrorisme d'ISIS o els genocidis a l'Àfrica. O la proclamació de la llibertat del projecte liberal tampoc no ens ofereix cap model clar per sortir de l'estat d'excepció i de guerra permanent en què vivim. El projecte marxista-comunista sí que s'ha renovat amb la proposta de la lluita per allò comú. Això aporta moltes coses positives, però també té limitacions: de què serveix, per exemple, parlar d'igualtat amb relació a la guerra del narcotràfic a Mèxic o amb relació al canvi climàtic? Les idees modernes de progrés, llibertat, igualtat o emancipació continuen formant part del nostre vocabulari, perquè no en tenim d'altre, però alhora cada dia veiem amb desesperació com la globalització no es deixa emmotllar a cap d'aquestes directrius.
Potser allò que encara s'assembla a una lluita universal, a la recerca de l'arrel de tots els problemes, és el tema del petroli. En la mesura que el petroli determina no només els conflictes més extrems a l'Orient Mitjà, sinó també l'escalfament del planeta i els aspectes més destructius de la societat de consum, es pot dir que l'esforç per eliminar el petroli de l'economia ha de ser l'horitzó final de qualsevol projecte de transformació. Com diu el professor de la universitat d'Alberta Imre Szeman, “oil is the blood that animates the body of capitalism” “el petroli és la sang que dóna vida al cos del capitalisme” (What the Frack? Radical Philosophy 177 [2013]). Però aquí s'ha d'anar amb compte i no fer servir el petroli com a utopia global, perquè la possible fi del capitalisme petrolífer tampoc no resoldria automàticament el problema del clima, ni el terrorisme, ni el conflicte entre Israel i Palestina.
Una diferència clau entre la modernitat i la globalització, doncs, és que el temps modern estava encarat cap al futur, cap a la construcció d'un món millor o diferent, i nosaltres, en canvi, vivim en un present de crisi constant, sense poder retornar a un passat premodern més estable ni tampoc dissenyar un futur esperançador. De fet, la idea de canvi en el nostre present ja no s'associa tant a la construcció d'una cosa nova, sinó més aviat a la interrupció d'allò que ja existeix. Es tracta de contenir el terrorisme, reduir la destrucció, moderar el consum o alentir el canvi climàtic. El repte global ja no és canviar el món, sinó procurar que no empitjori encara més.
Però l'aspecte positiu d'aquesta conjuntura és que, com que les accions dels humans ja no han de respondre a cap programa universal, qualsevol acció pot generar un efecte edificant i feliç –i a la inversa, naturalment. Per descomptat, el sobiranisme català és un exemple d'acció local-global que modula el món d'una manera més democràtica i més justa. Però aquests dies costa de resistir la candidesa de Nadal, i entre les infinites accions positives del nostre voltant escullo els torrons que ha fet Lluís Riera de la pastisseria El Cacau d'Olot per recollir diners per a la Casa dels Xuklis per a nens malalts de càncer. El fill d'en Lluís té cinc mesos i va néixer amb la malaltia, tot i que ha anat fent el tractament que corresponia i està bé. Aquesta acció potser no aconseguirà l'emancipació de la humanitat, però ens ajuda a viure amb una mica més de pau i serenor.