‘Quo vadis', socialisme?

L'auge de l'esquerra radical, dels populismes d'extrema dreta i els moviments independentistes són reaccions diferents al progressiu aprimament de la nostra democràcia i al descontentament social que no minva. Lluita intergeneracional o entre exclosos i resistents. Tenim alguns indicadors centrals: la taxa d'atur rècord, la reducció del salari mitjà i l'increment impositiu general acompanyat de l'evasió fiscal dels que poden. Finalment, com a manifestació central, la creixent desigualtat.

Entre els agents de l'esquerra que puja, hi trobem sigles i noms. CSQP, CUP, Barcelona en Comú, Podem, Confluències, Marees, Syriza... I junt a ells Colau, Iglesias, Mélenchon, Varufakis, Lafontaine, Corbyn, Sanders... Tots ells, part d'un moviment que, a banda i banda de l'Atlàntic, s'interroga sobre la raó de ser de l'esquerra i que alhora intenta lluitar contra la dissolució de la sobirania nacional. En l'altre pol ideològic, per la dreta, a Europa identifiquem Le Pen, Orban, Szydlo... Als EUA Trump, abans Palin, abans Paul i així cap enrere fins a arribar a Gingrich: artífexs de la desaparició del Partit Republicà sota l'auge del Tea Party; els autoproclamats defensors de la classe blanca i pobra; del Buy American. Aquí els moviments antieuropeus. Aquí i allà l'extrema dreta antifederal i xenòfoba.

Finalment, el moviment identitari, el de les petites nacions europees: un moviment sufragista, més comunitari que no pas identitari, que bascula en funció del pes ideològic cap a un dels dos blocs anteriors i que acaba de conformar aquest triumvirat d'expressions del malestar que en el fons no és més que un acte de rebel·lia cap al menyspreu sistemàtic i sostingut de la voluntat popular.

I on queda la socialdemocràcia en aquesta discussió? A Catalunya la reconfiguració política del país ha avançat cap al vèrtex de la nova esquerra i del sobiranisme, marginant el PSC. A l'Estat espanyol, la rigidesa i el resistencialisme habituals lluiten ara la seva batalla dins del PSOE. La darrera manifestació, l'intent per formar govern que ara comença. Si, per un miracle, Pedro Sánchez aconsegueix vèncer la resistència interna, els vells barons, i “aquesta poderosa minoria dels poders econòmics i financers que fan defensa a ultrança dels seus interessos contra les necessitats de la majoria social” (per emprar la cita de la nova esquerra europea articulada a Débat plan B), el socialisme podrà renéixer en la seva versió més propera al moviment de transformació que històricament va representar. Si, com sembla més probable, defalleix en l'intent, molt probablement caldrà buscar-lo a Catalunya com a crossa marginal del nou partit d'Ada Colau i a Espanya del nou leninisme personificat en Pablo Iglesias. De PSOE a PASOK, certament, no hi van tantes lletres.