Somiar espàrrecs

Aquest 2016 no ha sigut any d'espàrrecs. Em refereixo als espàrrecs de marge, que tenen poc a veure amb els espàrrecs blancs de llauna o amb els espàrrecs cultivats. De fet, a la Catalunya baixa, la temporada d'espàrrecs comença a finals de febrer i s'acaba a finals d'abril. És a dir, que, en contra de la creença popular, els espàrrecs de marge no anuncien exactament l'arribada de la primavera, sinó que s'hi avancen ben bé un mes.

Enguany no ha sigut any d'espàrrecs de marge perquè, tot i l'hivern tan suau que ha fet, no ha plogut. Així, les esparregueres són ben seques. I, només potser, la poca pluja d'aquests dies permetrà caçar-ne algun manat. Perquè els espàrrecs es cacen, no es cullen, tret que t'hagin caigut per terra i els recuperis. La tècnica per caçar espàrrecs de bosc té alguna cosa a veure amb la tranquil·litat del caminant, que va fent camí i en té prou a fixar els ulls en els marges, a una banda a l'anada i a l'altra banda a la tornada. Després hi ha els buscadors més inquiets o valents, que s'embardissen; però no és necessari.

Per als no iniciats, els espàrrecs de marge són invisibles. Per als experts, destaquen erectes, prims, solitaris, entre brucs, lligaboscs i esbarzers. O gruixuts, en erol sobre la terra cremada. Només hi ha un plaer més indescriptible que la truita o el remenat d'ou amb espàrrecs de bosc: el plaer de tornar a casa amb un trofeu de brots tendres de l'esparreguera. Proveu-ho.