Diumenge d'èxit

Diumenge especial. Molt especial. És sabut i no és profecia. Us seré franc. Mal dia per aquesta declaració de principis. M'explico. Quan estrenem un any nou el primer que faig és aplicar el compte de la vella, analitzar l'estabilitat de la legislatura (la d'aquí i la d'allà), sospesar els vaticinis dels tertulians i valorar les opinions expressades a la barra del bar del meu barri. Quan arribo a la conclusió que aquest any també, també tindrem processos electorals, amb el calendari a la mà, calculo quins diumenges dels que conformen els dotze propers mesos són els més probables perquè les urnes siguin les protagonistes absolutes. Aplico una enrevessada matemàtica de l'escola margarida (un sí, un no) per afinar si em tocarà escriure aquesta galeria quinzenal en una jornada tan definida per l'actualitat com la d'avui mateix. I a esperar que la sort m'acompanyi i li toqui a Josep Valls escriure en un diumenge tant connotat. No hi ha hagut sort. Feia molts i molts anys que no em passava i m'ha tocat a mi omplir-la.

Que consti que no tenia previst que la festa de la democràtica tornés a ocupar, amb sis mesos de diferència, també aquest dia que jo tenia lliure per esplaiar-me amb temes locals (que n'hi ha, a manta) o amb la defensa aferrissada de l'estiu que ja ens envaeix. Que els actuals partits parlamentaris espanyols no hagin encertat a trobar la fórmula màgica per estalviar-me aquesta incomoda situació no els ho perdonaré mai.

Si això fos el Regne Unit podria aventurar-me a sol·licitar des d'aquesta columna, públicament i legal fins al darrer minut i fins a la porta d'entrada dels col·legis electoral, si paga la pena anar o no anar a votar o si votar a aquest o aquell sense cap mena de problema, ni haver-me'n d'amagar. Són d'una altra pasta, a banda de la lliura esterlina. Aquí, si ho fes avui, podria ser que truquessin de matinada a casa i que no fos el repartidor de llet de la frase (perquè nosaltres la comprem al súper) sinó els repartidors de llets i sense cap ordre judicial per mostrar.

Si això fos Anglaterra, aquesta mateixa nit dimitiria/dimitirien algú/alguns (que no han sabut fer-ho abans, ni audioenxampats). Si això fos Escòcia, tots i totes seríem sobirans per portar o no el kilt (la faldilla), depilats o no. Si fos Portugal –com cal– aniríem a l'hora de Greenwich, la mateixa de les illes, i la reforma horària seria més a prop. I si fóssim els motoristes Dimonis [vegeu eldimoni.com], sempre ens quedarà Santa Eugènia, la lusitana.