Sortir del laberint

No tenim cap fil d'Ariadna i el Minotaure és a la vora, aguaita. Som dins del laberint. Fa tant de temps que estem perduts al seu interior que l'hem fet casa nostra. La crisi s'ha convertit en vida quotidiana, assumida i normalitzada. El procés, mutat en processisme, es cronifica i s'esfilagarsa. Voldríem el coratge d'un Teseu, la força d'un poble. Però tot el que hi ha per ara és desconcert, dubtes i pors. Potser aquest invent grec de la democràcia, invent d'una civilització les restes de la qual estan essent devorades pel capital enmig d'una catàstrofe humanitària, ja no funciona. Potser no ha acabat de funcionar mai, desenganyem-nos, i de fet no era més que un miratge tenyit de consols i esperances. Malgrat tot, era un invent necessari. I el Minotaure, la força mítica d'un poder que no ha escollit ningú però que afecta tothom, ja prepara la seva última envestida contra ell.

Tres són els elements que voldria considerar per aportar reflexió sobre el moment polític actual en els Països Catalans, en el marc d'un dels canvis d'època més transcendentals de la història europea.

Aprendre a desprendre's. Per explicar la inexplicable capacitat de resistència del Partit Popular a l'Estat espanyol, s'ha parlat de l'efecte del Brexit sobre l'electorat i de la desconfiança de la població espanyola envers la inestabilitat i els canvis sobtats. Sigui com sigui, no es preveu que a mitjà termini hi hagi una modificació substancial en la correlació de forces polítiques a àmbit estatal, amb la qual cosa el bloc que formen el PP, el PSOE i C's continuarà amb la força suficient per impedir transformacions profundes a la política espanyola –o si més no, per canalitzar-les de tal manera que estiguin pilotades pels interessos del règim actual–. Aquesta hipòtesi podria ser errònia i tal vegada es podrien obrir escletxes de canvis amb noves formacions i coalicions polítiques. De tota manera, la política catalana ha d'aprendre a desprendre's de l'eix espanyol i ha de començar a emprendre accions amb independència de la lectura espanyola. El fet d'estar en funció de Madrid ha fet perdre molt marge de creativitat política. Immersos en una dinàmica de canvi, el referèndum a Catalunya es veu més com una solució que no pas com un problema.

Aprendre a desaprendre. La inèrcia de la política autonomista i les tradicions polítiques de les formacions sobiranistes amb representació al Parlament, conjuminades, han fet que les aspiracions nacionals d'independència s'hagin vist frenades. La política de gestos és important perquè envia missatges a la societat sobre els objectius dels partits i la fidelitat als seus principis, però la política de vol gallinaci, sectària i poc sensible tant al patiment de les classes populars com al projecte d'emancipació nacional són un obstacle cap a la llibertat. És per això que també caldrà desaprendre molt, encara, de la vella política.

Aprendre a prendre. Finalment, l'acció política necessària per a la ruptura no serà mai una competència cedida pel centre a la perifèria, sinó la construcció de nous centres d'apoderament i decisió. Prendre, etimològicament, implica tant agafar com copsar. Si no s'entén amb més precisió el context polític del present i les oportunitats que es poden obrir, no es podrà prendre la iniciativa per realitzar els canvis profunds que requereix la nostra societat. Ben cert que la mobilització social haurà de continuar creixent, però al mateix temps la tasca política de la desconnexió és una tasca institucional i, per tant, la desobediència institucional, amb el suport del poder popular organitzat, haurà de ser proactiva.

Tot plegat per posar les condicions per a una República en el marc dels Països Catalans, que sigui una base sòlida en la lluita contra el Minotaure del capitalisme global.