Les incongruències d'un projecte comú

El Trac­tat de Maas­tricht del 1992 esta­blia unes bases clares per reforçar la inte­gració dels països de la Unió Euro­pea, començant per la cre­ació de la moneda comuna i seguint per la política social, judi­cial i de segu­re­tat exte­rior. Era –es van encar­re­gar de pro­cla­mar als qua­tre vents tots els man­da­ta­ris del moment– un pas enda­vant cap a la uni­fi­cació en tots els aspec­tes (fis­cals i pres­su­pos­ta­ris inclo­sos) per poder així fer front al gran rival en l'eco­no­mia pla­netària, els Estats Units. Han pas­sat els anys i el pro­jecte uni­fi­ca­dor ha que­dat a mig fer, i fins i tot fa pas­sos enrere. L'últim, el d'ahir. Quan la zona euro les passa magres, seran els bancs cen­trals de cada país els que es faran càrrec dels ris­cos del pla d'ajut del BCE. No anem bé.