La invasió dels ‘opnis'
Parlant genèricament, el mainstream –és a dir, el corrent d'opinió dominant en l'actualitat– no tolera el que Jacques Delors anomenava “objectes polítics no identificats”. Un OPNI, sens dubte, inquieta. Potser és per això que la comparació és un dels recursos més utilitzats en l'arena pública. Quan apareix un fenomen desconegut, automàticament tendim a associar-lo i assimilar-lo, per la via dels paral·lelismes i les semblances més o
menys forçades, a allò conegut. Així, sembla que tranquil·litzem la nostra estranyesa. Tertulians, periodistes i polítics comparen, fan símils i tracen analogies amb una alegria envejable. Què és Podem, per exemple? No ho sabem del cert. Han sorgit de sobte, ningú no els esperava i han començat a fer trontollar sondejos i enquestes diverses, a part d'obtenir cinc eurodiputats de manera fulminant. Doncs bé, quin ha estat un dels estratagemes més
típics a l'hora de fer front a aquest
OPNI? Comparar-lo amb el chavisme. Serien chavistes, i punt. Per què escarrassar-nos a analitzar les seves posicions polítiques concretes o els suports mediàtics de què disposa?
Un altre OPNI inquietant és el procés sobiranista. Aznar ja va sentenciar fa temps que calia “posar fi al desfalc de sobirania nacional que està duent a terme el nacionalisme. Quan es guanyen les eleccions autonòmiques es guanya el poder constituït, no el poder constituent” (14/10/13). No són pocs els que, potser partint de la granítica premissa aznariana, afirmen que fer unes eleccions plebiscitàries a Catalunya equival a una usurpació il·legítima de la sobirania espanyola. I acte seguit, s'acusa Artur Mas de “bonapartisme” (Enrique Gil Calvo a El País, 7/12/14) o de “decisionisme schmittià” (Rafael Catalá, 2/12/14). Aquí cal explicar que Carl Schmitt era un jurista nazi que rivalitzava amb Hans Kelsen, teòric positivista de l'estat de dret, en una de les gigantomàquies acadèmiques més apassionants del segle XX. Conseqüència de la comparació: Mas i el Partit del President serien pròxims als postulats totalitaris. Els defensors de la legalitat vigent, en canvi, serien uns abanderats de la democràcia constitucional. Finalment, amb un gir subtil, el filòsof Manuel Cruz (El País, 17/1/15) comparava el procés participatiu del 9-N amb la versió postmoderna de la teoria de la sobirania de Schmitt. Aquí el referent és el pensador italià en actiu Giorgio Agamben. Si segons la tesi schmittiana sobirà és qui decideix l'estat d'excepció i pot suspendre les lleis (o la Constitució in toto) situant-s'hi per damunt, les noves formes de la sobirania es mourien en una zona d'indeterminació entre norma i excepció, en la qual el poder faria i desfaria al seu aire, deixant la ciutadania exposada a una ombrívola i llòbrega indefensió. Mas, en definitiva, hauria burlat l'ordenament jurídic amb una astúcia agambeniana.
Vet aquí, doncs, un altre OPNI: l'anomenat procés participatiu del 9 de novembre del 2014. No hi havia precedents d'una experiència de vot reivindicatiu d'aquestes característiques. Ràpidament, doncs, calia etiquetar l'esdeveniment com fos. Però les comparacions són odioses. I les analogies, perilloses. Malgrat l'aval institucional que va rebre el 9-N per part del govern de la Generalitat i les subsegüents querelles de la fiscalia, la seva força va venir de l'autoorganització popular. La societat –i no les institucions– van fer possible aquest enorme exercici de participació autogestionat. Potser Manuel Cruz té raó. El 9-N va obrir una escletxa entre la norma i l'excepció. Però no pas per enfortir el poder, sinó precisament per desactivar-lo. Ciutadans rasos van fer via pel seu compte, van votar i van deixar en evidència un desori institucional. Emancipada de tota tutela, la ciutadania s'independitzava sense un estat. Els propers mesos podran ser una continuació plebiscitària, rupturista i constituent d'aquest saludable moviment de llibertat ciutadana.
