A la tres
El meló de l'ANC
“La successió a l'Assemblea, ara?”
El 2015 passarà com l'any electoralment més intens que es recorda, amb una triple convocatòria a les urnes: municipals, catalanes i espanyoles. Segons com es miri, de comicis decisius no n'hi haurà pas tres sinó quatre. Els de can Barça, diuen alguns. En un país madur, no ho haurien de ser. Sí que podria ser, en canvi, la renovació de càrrecs de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Aquesta entitat (braç a braç amb Òmnium) ha estat termòmetre, catalitzador i canalitzador, propulsor i soldador civil del moviment sobiranista durant els últims tres anys. Qualsevol que conegui mínimament el món independentista, bé perquè l'hagi seguit, bé perquè n'hagi format part, sap que la proesa més important de l'ANC no ha estat pas la seva prodigiosa tasca de cares enfora sinó allò que no s'ha vist: haver resistit sense esquerdar-se en mil faccions, corrents, sensibilitats i capelletes, com hauria passat si l'independentisme no hagués madurat.
Ara l'entitat ha de convocar l'assemblea general, a l'abril a molt estirar, i d'aquí n'ha de sortir una data per renovar els òrgans de direcció, previsiblement al maig o juny. Això no és cap novetat, perquè passa cada any des que es va constituir l'Assemblea. La novetat és que la majoria de les seves cares visibles, seguint les disposicions estatutàries, no podran repetir. Això és bo des d'un punt de vista d'higiene política. Ara bé, obrir aquest meló successori en les vigílies de la campanya electoral més transcendental de la història del país potser fa més nosa que servei. Els estatuts, amb bona voluntat i entesa àmplia, deixen alguna escletxa per retardar aquesta renovació de càrrecs fins a la tardor. Permetria a l'actual equip dirigent culminar el cicle amb el plebiscit. Estalviaria algunes inevitables pugnes internes per aconseguir el lideratge. I, especialment, evitaria la temptació dels càrrecs sortints (tan legítima com perillosa) d'enfilar-se als carros electorals dels diferents partits, perdent així l'aura de neutralitat que tant valor ha aportat al procés.
Mantenir compensades les dosis de seny, ambició, estratègia i prudència és complicat. Aviat sabrem si complicat, aquest cop, vol dir impossible.
