LA GALERIA
Colomencs i colomins
Aquests darrers anys, a Catalunya, ha estat un no parar de celebracions de centenaris. És ben lògic: fa cent anys, el país tenia una empenta formidable i la Renaixença començava a donar els primers fruits. Qui era escolar ho era en un ambient cultural propici, novament catalanitzat. Qui ja era adult es veia impel·lit a grans aventures humanístiques. La gent clavava la mirada a l'horitzó, amb la ment ben moblada, fe i pragmatisme alhora. Eren conscients dels reptes enormes i per això feien plantejaments ambiciosos alhora que tocant de peus a terra. Res no era fàcil, però tot era ben somniat. I és així com una mancomunitat de no res va fornir el país de biblioteques, es va modernitzar la llengua, es va enriquir la literatura, van néixer corals i palaus de la música... i es va començar a resar en català! Sí, resar, perquè si hi va haver gent que va posar els seus coneixements industrials, artístics, pedagògics al servei del catalanisme, n'hi va haver que fins hi van posar la fe i la litúrgia. Cent anys després, un grup de ciutadans de dues Santes Colomes havia proposat celebrar una efemèrides històrica: la publicació de la Bíblia en català modern. Per Sant Jordi del 1915 va aparèixer el Gènesi. Va ser l'aventura de Frederic Clascar i Sanou, nascut a Santa Coloma de Farners i educat a Santa Coloma de Queralt. Clascar va trampejar tota mena de dificultats econòmiques i lingüístiques (aprenent grec de gran, només amb aquest objectiu). També eclesiàstiques, ja que la seva traducció estava massa farcida de notes “no canòniques”, segons els censors del moment. Va morir sense haver vist l'obra acabada però la seva calaixera de trenta-tres calaixos i nou-centes mil fitxes va ser providencial perquè avui dia, qui vulgui, pugui llegir la Bíblia en la seva llengua. La Bíblia, una de les grans obres literàries de la humanitat! El grup de ciutadans no se n'ha acabat de sortir: massa centenaris, i tots merescuts. Però en alguns ambients, també massa inèrcia anticlerical. El centenari d'un capellà, dieu? De la Bíblia? Au va... I així, nar-hi nant, nar-hi nant, Catalunya es desfà, en un pensament curt de mires que no deixa veure fets d'una dimensió cultural enorme. Ai, ai, potser sí que en alguns ambients l'estelada ho ha acabat tapant tot... Bé, que sigui el que Déu vulgui. Ala-hu akbar!