L'artista

Tots dos estaven atemorits, el que necessitava el trasplantament de ronyó i el que mig acollonit s'havia ofert a ser el donant. Nervis, neguits, tensions. El nefròleg els va reunir i va declarar solemnement: “El que anem a fer no tindrà cap conseqüència ni per a l'un ni per a l'altre. Amb un ronyó en tenim prou. Si el creador ens en va donar dos va ser només pel seu gust evident per la simetria.” Els capricis de Déu són, sovint, dèries d'artista. Li explico com puc aquestes coses a un adolescent malconformat, un xicot amb la inevitable cara granellada i l'aire deprimit. Conscient de la seva imatge desmanegada el noi se'm queixa amargament del que l'Artista fa amb uns i no fa amb altres. Ho troba profundament injust. Pensa, em diu, en aquells paons reials que hi ha al zoo, aquells mascles impecables que quan despleguen la cua et deixen favagirat. Resulta que ells poden mostrar uns atributs sensacionals, un mosaic de simetries i colors, i gallejar davant les titis i nosaltres... No sé com animar-lo, però li recordo allò del temperament artístic
del Totpoderós. La cua del paó sembla un altre moment de lirisme del Creador, un moment d'esbarjo per fugir de la seva rutina impecable i implacable fent que tot tingui funció i sentit. Amb el paó es va deixar anar i va voler demostrar que ell també era capaç de crear ornamentacions tan innecessàries com fascinants, que era sensible als deliris barrocs. “Cony d'Artista, doncs”, em remuga l'adolescent malgirbat, “distret amb aquests capricis es va descuidar de fer-nos una mica més arregladets a la resta de mortals”. I en un atac de rebel·lió pròpia de l'edat sentencia: “Jo d'un Déu així no en vull saber res!” Els joves són molt poc comprensius amb Déu i no li toleren
ni aquests detalls d'artista. Tenen tendència a pensar que és un bluf. Amb
el temps, però, potser acceptaran, com Voltaire, que “Si Dieu n'existait pas, il faudrait l'inventer”. O, encara
millor, entendran què vol dir Julian
Barnes quan afirma: “Déu no existeix, però l'enyoro.”