Le Pen i Le Pen

L'espectacle organitzat aquesta setmana per pare i filla Le Pen a França és més que notable i mereix ser comentat. La filla, actual líder del Front National, expulsa el pare del partit que ell va fundar i el pare, al seu torn, l'expulsa de la família mentre brama traient foc pels queixals. Anem alerta, però, a minimitzar la polèmica, a frivolitzar o a pensar que estem només davant un canvi generacional. Hi ha molta política darrere aquest Le Pen vs Le Pen.

Jean Marie Le Pen, el pare, és un autèntic ultra de la més vella i rància escola. Un reaccionari de la vella generació, ancorat en el vell estil i en el vell llenguatge, que va créixer atiant la xenofòbia, especialment contra els musulmans. Le Pen és un racista, sense més. Poc elaborat. Gens disposat a canviar i en absolut partidari de pensar. De la seua mà, el Front National francès es va fer un forat en la política però no va arribar mai, ni de lluny, a l'èxit que ara ha obtingut la seua filla Marine. Marine, recordem-ho, va aconseguir en les passades eleccions europees convertir l'extremista Front Nacional en el principal partit de França. Que és un salt enorme, encara que no li fos suficient per als seus plans de dominació política.

I Marine ho va fer corregint el focus polític del partit i modernitzant-lo. Menys racisme i més anti-Europa. Menys clixés ultres i més pals a la casta –sí, ella també ha fet servir la parauleta–. Menys espectacles feixistoides al carrer i més xarxes socials. El pare evidentment no ho ha entès i s'ha rebel·lat, preocupat pel que considera “l'esquerranisme” de la filla –pobre home!–. Però tanta miopia en tot cas només posa en relleu dues coses: que ell, Le Pen, s'ha fet vell i que la perillosa és ella, Le Pen.