A la tres
Independentisme sense partits
“La interpretació del 24-M ens mostra l'autonomisme d'ERC i de CiU”
Passada una setmana de les municipals, la principal constatació és que en aquest país no falten pas partidaris de la independència sinó partits que ens hi vulguin portar. CiU i ERC, amb les seves lectures en clau interna, estan encallats en una mentalitat autonomista que els impedeix entendre que per a aquest viatge si cal serà necessari cremar els vaixells. A Esquerra van ensenyar el llautó la tardor passada amb l'actitud de barrufets rondinaires, dolguts perquè el president Mas va tallar amb èxit el nus gordià del 9-N. Des d'aleshores, en comptes de servir els dos milions de votants que van desafiar l'Estat, van iniciar un ball tàctic lamentable per recol·locar la proa en la cursa no pas per la independència sinó pel lideratge: o ho fem nosaltres, o no anem enlloc. El 24-M l'atac de banyes ha canviat de bàndol i ara són els convergents els que encaixen amb contrarietat endogàmica el fet que el sobiranisme s'eixampli per l'esquerra. En el deliri posttraumàtic fins i tot sobredimensionen una victòria en realitat tan pírrica com la de Barcelona en Comú.
La conclusió és que només la CUP ha entès quin és el moment històric, la qual cosa és bona per a la CUP i positiva però insuficient per al país. La CUP té marge de creixement però no prou per ser hegemònica en un país tan d'ordre que ha passat quaranta anys atorgant majories a partits socialment moderats com CiU, el PSC i ERC.
Falten quatre mesos per prendre la decisió més important de la història i estem constatant que som molts però que ens estem quedant sense líders. Si no hi ha cap cop de timó, el 27-S no hi farem la suma bona, però no cal desesperar-se totalment perquè almenys hi hem guanyat alguna cosa. Fa deu anys la independència no era qüestió de partits, el que faltava eren independentistes. Ara hi ha gruix i del que fem curt és de polítics resolutius. Quatre mesos és un termini justet per evitar l'enèsim caos fratricida. No podem pas descartar el miracle, amb tot i això. Perquè haver arribat fins on som amb aquest personal ja forma part d'un miracle.
