El desafiament després del desafiament
Sense cap dubte, les eleccions del 27 de setembre es presenten com un enorme desafiament. Per començar, perquè encara no és clar a hores d'ara que aquestes eleccions tinguin de veritat un caràcter plebiscitari i constituent. Això s'haurà de veure i dependrà de la capacitat de les forces independentistes (les que es presenten a les eleccions i les que no) per definir el marc de la contesa. I és que són moltes i molt complexes les altres qüestions que estan damunt la taula, políticament parlant. Una situació d'emergència social, una crisi capitalista que continua fent estralls malgrat el màrqueting de les xifres macroeconòmiques i un replantejament radical de les velles formes de fer política.
Però posem que sí, que pot arrelar la idea que aquestes eleccions són transcendentals perquè representen una oportunitat, clara i nítida, per exercir allò que des de fa ben bé deu anys en diem “dret a decidir”. Que, precisament perquè la consulta del 9-N no es va poder realitzar amb totes les garanties, calia trobar un mecanisme per poder decidir sobre la independència de Catalunya. I que aquestes eleccions són aquest mecanisme: una nova forma de fer política, un acte de sobirania i una ocasió per posar les bases per resoldre molts dels problemes socials que enumeràvem més amunt. Aleshores sí, tots els partits i plataformes es posicionaran obertament sobre la qüestió i les eleccions podran adquirir un caràcter plebiscitari i constituent alhora.
Però amb això encara no n'hi haurà prou. Evidentment, el repte és immens perquè posar els termes del debat en “independència sí o no” no implica necessàriament que guanyi el sí. Caldrà una majoria excepcional en vots i diputats per tal d'assolir un resultat inqüestionable, una victòria democràtica de la independència. Amb això, s'assoliria una fita fonamental. Ara bé, cal dir-ho tot: llavors el desafiament de debò no hauria fet més que començar.
En funció de la correlació de forces
i de la pugna legítima per l'hegemonia entre totes les opcions polítiques independentistes, l'endemà del 27 de setembre s'obrirà un escenari inèdit. És per això que serà necessari articular una fórmula per assegurar que les esperances de la ciutadania no quedin defraudades. La ruptura amb l'Estat espanyol és quelcom que va més enllà de declaracions simbòliques. Per tant, el desafiament veritable només es pot afrontar des del treball polític, la fermesa i el coratge per fer que Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, reconegut internacionalment i independent de la legislació espanyola. Després dels grans esdeveniments
(9-N, 11 de setembre, eleccions...), començarà la tasca contínua, ininterrompuda i pacient per fer efectiva aquesta independència.
El desafiament després del desafiament és la forma que prendrà la independència de Catalunya. Els anys de vella política i de capitalisme clientelar han de quedar definitivament enrere. També, i sobretot en això, la República Catalana es juga el seu futur, i el seu futur és indestriable de la unitat popular que l'haurà fet possible.
