Hi ha un sol escenari?

A mesura que ens hem acostat al 27-S, l'univers independentista català ha anat quedant fixat. Pel que fa a la política: CDC, ERC i CUP. Pel que fa a la prepolítica: ANC, Òmnium i AMI. És cert que s'hi podrien sumar algunes formacions polítiques o entitats menors, però la taxonomia ha quedat definida amb força claredat. Una altra cosa és que la fórmula electoral estigui lligada entre els diversos protagonistes de la maniobra: en aquestes setmanes prèvies, el què, el qui i el com estan encara per resoldre. I, segons sembla, l'aritmètica pot dependre de l'ordre i ponderació dels factors.

Tanmateix, paral·lelament a l'univers independentista no hauríem de passar per alt que, dins la tradició del catalanisme polític (i social), a Catalunya conviuen altres universos, amb tàctiques i estratègies diverses, que potser no seria prudent escolar-los pel forat de l'aigüera. No estem parlant dels partits i la gent tallada pel patró de l'espanyolisme, que també hi són i, probablement, més organitzats i potents que mai. Sinó que parlem dels partidaris de la sobirania plena per a Catalunya i alhora crítics amb el procés independentista.

Un primer error que ha comès i està cometent l'univers independentista (auto)homologat és el de voler ficar dins d'un mateix sac els mons representats per UDC o PSC, amb els mons representats per PP o Ciutadans o els mons representats per ICV o Podemos. La divisió entre independentistes/no independentistes potser respon als criteris d'un argumentari per a talossos, però no respon al respecte que cal tenir per una societat moderna, culta i crítica.

El segon error que comet l'univers independentista és la perspectiva única de la victòria electoral. No es preveu que hi hagi un escenari que no sigui el de la majoria absoluta (o el de la minoria majoritària) a favor de la independència. En canvi, una anàlisi desapassionada de les vàries enquestes que s'han fet públiques fins ara ens aboca a un mapa polític en què el futur, obligadament, requereixi la col·laboració necessària dels oberts al diàleg, dels actualment escarnits pel maniqueisme instrumental.