El Ripollès es pixa de riure

Facebook: el contenidor dels hahaha, dels hehehe i dels wapa, wapo, gràcies…! Dels mil sis-cents cinquanta milions d'usuaris, quants s'han tornat uns cretins sense retorn? Mai no ho sabrem. Ara bé, Mark Zuckerberg sí que sap que la ximpleria, com els al·luvions, creix amb les riuades, i per això es proposa estendre la xarxa a tot el planeta amb el projecte Aquila. Aviat coneixerem, doncs, les onomatopeies de les coses que es riuen sense que facin gràcia entre els parlants de Bobong, Mor Ogoro o Makunduchi, des d'on segur que algú ja ha penjat una selfie en què està molt i molt wapo. Tanmateix hi ha esperança, els ho asseguro. Per la xarxa també corre gent talentosa que ens enriqueix compartint documentació interessant, reflexions i humor del bo. D'aquesta última faceta, en tenim una mostra a la pàgina El Ripollès Suara (abans Ripollès Today), amb més de mil seguidors en poc temps. Tot un fenomen mediàtic a escala local. Cada dia són més els ripollesos que enceten el matí devorant una nova notícia “més falsa que Judes” i rient amb una sàtira mordaç que beu de la tradició del Be negre i altres publicacions catalanes històriques. I és clar, bola de neu, creix el nombre de redactors voluntaris que envien propostes al promotor de la idea mitjançant missatges privats al compte de Facebook. Ja ho veuen, una comarca de muntanya que torna a descobrir les virtuts de combinar enginy i conya marinera. No es pensin, no és un humor còmode. Hi surten comerços, càrrecs i noms i cognoms que no sempre són inventats. En un món rural on tothom es coneix, això pot reportar fama al redactor, sí, però també algun mastegot. No em demanin, doncs, que reveli la identitat de qui s'amaga darrere del nou mitjà digital “de desinformació comarcal”. I és clar que ho he descobert! Rigor del diari obliga. Però els reporters, bé, ja saben: Codi de Dret Canònic, cànon 889.1, “Sacramentale sigillum inviolabile est, etc., etc.” El que sí que podríem anar fent és eradicar l'estupidesa de les xarxes, oi? Perquè, com deia el Be negre en el número 1, “un cop hagis pagat quinze cèntims (...) fes d'aquest paper el que vulguis. Ara, que ens estimaríem més que et dediquessis a la seva lectura; car per alguna cosa et diuen lector”... Sàpiguen, per acabar, que el RS no val ni quinze cèntims... perquè no té preu!