Estàs tensa, Eli

El juliol del 1992 vas reaccionar amb molta tebior davant les massives detencions d'independentistes i les posteriors denúncies de tortura per part dels empresonats. Però acabàvem de conèixer-nos, i en aquells moments tenies la coartada de ser a Londres. Et va incomodar que trobés científicament i moralment insostenible que a la defensa de la teva tesi doctoral apuntessis que mai no hi havia hagut una classe obrera catalanista. Tu i jo compartíem una devoció: l'obra de Jorge Semprún. Per això em va sorprendre no tant que no coneguessis l'obra de Pere Quart o K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, sinó que mai mostressis cap interès per llegir-les. Deies que els “debats identitaris” et provocaven urticària, i que, enmig d'un procés de degradació del concepte clàssic de sobirania, tu només –ale hop!– et senties “ciutadana del món”. Després de la primera gran manifestació independentista del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional, vas dir que, a tu, com a Imre Kertész, les grans concentracions humanes et feien por. Te'n devies curar aviat, d'aquesta por, perquè el 15-M pelegrinaves a la Puerta del Sol de Madrid per unir-te als indignats. A mesura que el moviment independentista es va anar consolidant vas decidir afrontar el problema a través d'una argumentació esglaonada: a) “Esta no es mi guerra”; b) es tracta d'un procés col·lectiu d'abducció orquestrat per la burgesia catalana; c) Mas és un dictador; d) Junts pel Sí és una estafa democràtica; e) si es vulnera la legalitat, caldrà que l'Estat intervingui.

Aquests dies et noto tensa, Eli. Saps que practiques la genuflexió davant la dreta i l'esquerra espanyolistes.  Però en paral·lel deus sospitar que, si des de Catalunya no hi ha una sacsejada forta, Espanya continuarà en la seva inèrcia contrareformista, ja quasi atemporal. Em fa, Eli, que pateixes la síndrome del funcionari de la revolució: saps que els teus, els vertaders, en aquests moments no ostenten el patrimoni absolut de la il·lusió ni la secularitzada infal·libilitat pontifical. Em fa, Eli, que les màscares t'han quedat enganxades al rostre. I que ja saps que les màscares són el teu rostre.