La vida secreta del capital
Tot i que la profusió de mitjans escrits, visuals, digitals i radiofònics ha saturat l'espai de comunicació i ens ha instal·lat en un estat d'alerta i de tensió permanents, aquesta tardor hem tingut una novetat fantàstica, que són les intervencions de Nacho de Sanahuja amb en Basté a Rac 1. Pels que no el conegueu, Sanahuja és un senyor de Matadepera que a Twitter es defineix com a “fabricant tèxtil vingut a menos”, “hereu de Sanahuja Industrias del Algodón, S.A.” i amb “un caràcter encarcarat” i “una sexualitat escassa i barroca”.
Sanahuja parla sobretot de la seva vida de ric, que inclou les formes de luxe de què gaudeix (la roba i els restaurants, sobretot), xafarderies sobre la seva família i les tribulacions que té a la fàbrica per fer negocis. Fent servir un català dels avis (del que diu “veranejar” o “llògicament”), Sanahuja també parla de la sociologia del país, sobre la qual ha encunyat termes impagables. La Catalanor, per exemple, és la Catalunya que beu cava a les postres, que fa menús de preu tancat, que diu “tu rai” o que va a Nova York perquè fa cosmopolita. La Castellanor, en canvi, és El Corte Inglés o l'home que quan entra a la marisqueria abraça l'amo perquè tothom vegi que les coses li van bé. La Barcelonor, ja se sap, és el progre que porta americana de pana i que cobra subvencions.
Deixant de banda els judicis morals sobre la seva ostentació de classe, Sanahuja aporta dues coses positives. La primera és que aquesta ostentació (és genial quan pregunta: “Vostès saben els diners que em costa a mi ser ric?”) fa que els oients també ens confrontem amb la nostra pròpia classe i ens comencem a fer preguntes desateses: com ha determinat la meva vida el capital acumulat de la meva família?, quins són els meus prejudicis de classe?, què faig diàriament per adquirir o simular distinció?
La segona cosa positiva és la ironia. Cal recordar que la ironia no és ni la conya, ni les rialles enllaunades de la televisió, ni els insidiosos somriures dibuixats als Whatsapps, sinó l'experiència de no saber quina part d'allò que es diu és veritat i quina part és mentida. ¿És veritat que quan Sanahuja va a vendre cotó a la Guardia Civil porta una xapa de Primo de Rivera? És veritat quan diu que practicar el coit li fa pànic? Aquesta indeterminació s'agraeix com l'aigua de la pluja en la nostra època de sinceritat confessional i de documentalisme realista.
Però allò més interessant és que, si Sanahuja es pot permetre el discurs d'épater le prolétariat per ràdio, és justament perquè la seva posició burgesa ja no domina l'estructura econòmica del país. El model d'empresa que passa de pares a fills, que a més produeix la manufactura catalana clàssica, el tèxtil, i en la qual tothom, des dels amos i els treballadors fins a les minyones, forma part d'una gran família, transposant així el model productiu de la masia a la realitat industrial, aquest model, doncs, tot i que encara sigui molt present a Catalunya, en realitat ha deixat de tenir una posició dominant. Aquesta posició ara l'ocupen, naturalment, les grans corporacions i el capital financer, i per això si escoltéssim per ràdio la vida secreta de Mango o de Zara, de CaixaBank o de Sabadell, llavors la cosa ja no ens faria tanta gràcia. De fet, i aquesta és la ironia final, el fet que Sanahuja reivindiqui la figura i els valors de l'amo burgès clàssic en el nou context del capital corporatiu fa que les seves intervencions circulin com si fossin arengues pràcticament revolucionàries.
